A finals del cinquanta, La Gaceta Ilustrada , una revista amb ínfules que pretenia ser la versió hispànica del Life o del Paris Match, publicava un reportatge amb el mateix títol que aquesta crònica: Turismo báquico. El signava el periodista gironí Pol Girbal i s'il·lustrava, àmpliament, amb unes fotografies del cèlebre Oriol Maspons. El subtítol era: Llagostera (Costa Brava) país de la euforia vitivinícola. Eren temps en què els efectes expansius del boom del turisme es vivien amb una barreja d'excitació i de perplexitat i el reportatge sembla fet des de l'interior d'aquella ona expansiva que en pocs anys va transformar, revolucionar, desensopir la vida, la feina i fins i tot els hàbits de la gent d'aquestes terres.

En el text situat entre unes fotos esplèndides i immenses que ocupen quatre pàgines, el periodista especula sobre les raons que expliquen l'escapada al sud d'aquella turista nòrdica prima i d'ulls lleugerament verds que visita el celler llagosterenc i que abandonant-se als torbadors efectes dels vins li va inspirar el títol de l'article.

«De su estancia en la Costa Brava catalana, ella ha de conservar un recuerdo sabroso, confuso, complicado: el de su visita a la taberna más extraña del mundo». Parla de la Bodega Ramiro, un establiment centenari, que encara existeix, que va viure intensament aquella fertilitat salvatge, però que, qui sap si amb prou saviesa, va retornar a l'assossec, a l'equilibri, a la pau dels orígens. En La Gaceta Ilustrada s'explora la mirada d'uns visitants que, després de superar les corbes de la feixuga carretera que aleshores unia Tossa i Llagostera, vivien la visita al celler llagosterenc com un descobriment, quasi com una revelació, i s'imagina l'impacte que els devia causar l'aire i les lleis d'aquella taverna plena de taulons, bótes, garrafes i barrils, que tot i estar pensada per a turistes exhalava això que ara es defineix com autenticitat. I també la mirada dels veïns de l'indret observant els turistes, o les turistes, que en aquells anys eren sueques vinguessin d'on vinguessin. Una gent llunyana, rica i bonassa que per quatre rals tenien dret a quinze dies de vacances en un paradís que oferia platja i sol amb generositat i vins de forma facultativa. I si la taverna era, segons el periodista, estranya, era perquè pagant cinc durets es podia beure il·limitadament dels més de tres-cents vins que contenia.

El pare d'en Ramiro, actual propietari, i fill del Ramiro fundador de l'establiment original, va idear aquest procediment convençut que únicament els clients bascos o navarresos podien no resultar rendibles, i va acabar convocant milers de visitants. Primer en un local situat a l'interior de la població, obert com a celler turístic davant de la taverna familiar, i posteriorment en una nau molt més àmplia dels afores que, després de canviar de propietaris i en bona part de filosofia, va mantenir el negoci en funcionament fins no fa gaires anys. En Ramiro actual m'explica que aquell reportatge va causar un cert escàndol i que va provocar el tancament del primer celler i va precipitar el trasllat.

Aquests són els fonaments de la nostra enorme arquitectura turística: sol i festa i l'agradable il·lusió de laxitud que proporcionen el mar i els vins. Però si comparem aquesta fotografia amb l'actualitat, aquells locals precaris amb les tones de formigó que els han seguit, aquests alegres i entranyables embriacs del turisme bàquic amb les trepes de joves vàndals del turisme de borratxera, és obvi que alguna cosa se'ns ha escapat de les mans.