De nou al meu poble, m'assec al graó de la porta d'una casa a esperar que obrin la biblioteca, on redactaré aquest article. Són quarts de cinc de la tarda, és un carrer ombrós i passa corrent d'aire. Una nena de cinc o sis anys, descalça i amb vestit blau d'una peça, surt al balcó. Posa un peuet entre els barrots de la barana. Sembla un ocell a la gàbia. Crida a un gat del carrer: «gatet, gatet, gatet...!»

Enyoro les plagues de gats de fa temps, al meu poble. Va ser una moda. Les velles donaven menjar als gats i ells criaven i omplien els solars abandonats. Si avui els tinguéssim, disminuiria la plaga actual dels coloms i les tórtores. Però són incompatibles, i les àvies han triat ocell. La plaga de coloms ja me la vaig veure a venir l'estiu passat. Hi ha hagut la deixadesa típica del país i, ara que torno al meu poble, me'l trobo infestat d'harpies. Mil vegades millor els gats, sisplau. Nets i silenciosos.

L'article d'avui s'acaba aquí. Ja està. Punt i final. L'estiu és el moment àlgid de les emprenyades i més val fer-ho al bar. Total, això d'escriure en català, haurem d'anar-ho deixant, perquè discrimina. A més, la bondat de qualsevol article està relacionada amb la mesura. La mesura no pas de la llargada –això no es tria, hi ha un espai exacte que has d'omplir–, sinó la mesura del pensament que es desplega a l'article. No és que no es pugui arribar al fons de res, amb un article –o amb qualsevol escrit, partitura o pel·lícula–: és que no es pot ni arribar a mig camí. T'has d'aturar molt abans. Molt abans de la primera part de la primera part de la primera part. Aquesta aturada, la majoria d'escriptors i d'artistes en general, la fan naturalment. Sigui com sigui, és responsabilitat de l'autor. Ell ha de saber què ha de mostrar, què és necessari que es faci visible, i, immediatament després, aturar-se. Amb uns bons frens, la frase, l'article o el quadre queda ben acabat. Tens la certesa que no s'hi pot afegir ni treure res.

Mentida. Això és un tòpic. Podries treure-hi i podries afegir-hi tant com volguessis. És només que en mataries la perfecció. En mataries l'optimisme, tant de l'articulista, que confia en el lector, com el del lector, que confia en l'articulista. A la vida, tot es basa en l'optimisme.

Passa que la perfecció no és matemàtica. La perfecció se'ns escapa. Qui és capaç de dir on trobaríem la perfecció, per exemple, en un cos, una veu o un escrit? La imperfecció l'arrodoneix. Per un humà, la perfecció és imperfecta. De manera que els millors articles, com els millors quadres, han de quedar sempre una mica inacabats. Han de deixar una zona d'ombra. Això es veu molt bé en la pintura. Quan l'ull hi posa de la seva part, quan l'ull hi participa, és quan hi ha comunicació forta. Res a fer, les eines distancien. Per això el pintor, d'entrada, per paradoxal que sembli, té més possibilitats de realisme o veritat que el fotògraf. Potser no seria mala idea acabar l'article d'aquesta maner

No. Acabo escrivint que si deixo apuntades en aquesta pàgina aquestes modestes observacions és perquè no vaig fer-les a l'últim número de la revista digital Paper de vidre, dedicat a l'articulisme, on molt generosament van convidar-me a participar. Se m'han anat acudint després. La revista la trobaran gratuïtament per internet. Tot d'articulistes catalans hi fan consideracions d'aquesta mena.