Fa unes setmanes vaig escriure un petit article a la Revista de Palafrugell que començava: «Les gambes de Palamós s'han de tractar tal qual, sense espècies ni condiments, directament a la planxa o fregides i poc fetes. Llavors es troba tot el seu sabor, tota la seva màgia. S'agafen amb la mà i en un ràpid moviment de canell, coll a terra! i de seguida a la boca, un bon xuclet i aaaaaah!, indescriptible, inigualable, vaja tot el ‘caramel' de la Mediterrània dins la boca. Tot seguit es mastega la carn blanca, pinzellada de rosa, a poc a poc, sense pressa, identificant tots i cadascun dels seus sabors. Per acabar cal llepar-se els dits per aprofitar aquelles aromes i sabors que s'havien escapat.

Amb la història passa com amb les gambes de Palamós. S'ha de tractar sense cap tipus de condiment, ni amb el sabor picant de la salsa política, ni amb el sabor agredolç dels sentiments. Aquests dos ingredients són només un camuflatge. Són les salses i els sofregits que ama guen el poc sabor d'unes gambes procedents del Pacífic sud, per dir un lloc.»

Amb aquesta introducció voldria puntualitzar l'article de Francesc Vaquer «Les illes Formigues: Calella o Palamós?». L'escrit és «pur sentiment» envers unes illes que són «a tocar» de Calella de Palafrugell. Però els sentiments, tal com he dit, són una salsa perillosa quan es parla de delimitació de termes municipals. Per citar un exemple, el poble d'Esclanyà, per la seva proximitat, sembla una barriada de Palafrugell, però en realitat és dins el terme de Begur, situat a quilòmetres de distància. La proximitat, doncs, no és un element a tenir en compte, com tampoc ho és la «visual» quan es parla de termes. Des de Calella de Palafrugell, diu, les illes «són aquí», davant mateix, i en canvi des de Palamós «són allà», es veuen lluny, però es veuen! Cosa del tot impossible des de la vila de Palafrugell, que té la capitalitat del terme.

Però allò més xocant és que en l'article en qüestió es parla molt de qui és l'amo de l'illa. Pel fet de ser una illa l'amo és l'Estat, que també en té l'administració. En canvi l'ús, per ara, és de tots. Pel que fa a la jurisdicció, és des de temps pretèrits de Palamós, abans era de Vila-romà i més abans de Vall-llobrega, sí, de Vall-llobrega!

Llegint l'esmentat article, trobo els mateixos arguments equivocats de sempre. El 1717 es delimiten els termes entre la baronia de Palafrugell i el comtat de Palamós, no entre els dos municipis. Mont-ras era una part de la baronia de Palafrugell, com ho era Sant Joan del comtat de Palamós. El municipi de Palafrugell no va vendre mai el tros de costa del Crit a Mont-ras, sinó que era seu des del 1717. La gent que pescava corall a l'illa abans de la fundació de Palamós no era de Calella de Palafrugell, sinó de Palafrugell i de Vila-romà, ja que Calella no va formar nucli estable de població fins ben entrat el segle XVIII, cinc segles després de la fundació de Palamós. L'església de Sant Pere de Calella, per exemple, es va acabar l'any 1887, quatre-cents anys més tard que la de Palamós. Les mars del terme de Palafrugell, l'any 1572, arribaven fins a cap Roig i els drets sobre la pesca a les mars de Vila-romà els cobrava el bisbe de Girona, com a senyor del castell de Vila-romà, no el prior de Santa Anna ni el comte de Palamós.

No es pot informar el lector de fets equivocats o que no han estat provats. Només es pot entendre quan els sentiments predominen sobre la realitat, quan la salsa vol amagar el verdader sabor de les gambes!