L'actual crisi econòmica ha repercutit sobre el preu i la disponibilitat d'aliments. Això afecta tothom, no només el Tercer Món, sinó també els econòmicament febles de casa nostra. La situació no és nova. A mitjan segle passat, Josué de Castro, president de la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació) ja va dir: «Una meitat de la humanitat no dorm perquè té fam, i l'altra meitat no dorm perquè té por dels que tenen fam.» Avui continuem sense dormir tranquils. La FAO tenia com a objectiu eradicar la fam, però aviat es va veure que no hi havia voluntat de cooperació internacional. El seu primer director, Boyd Orr, se'n lamentava dient: «El poble demana pa i li donem informes.» Vistos els galdosos resultats de la darrera cimera d'aquesta organització, és evident que no hem canviat. Reconeixem que hi ha fam però no ens hi posem de debò per eliminar-la.

Des del punt de vista de la salut, la situació d'avui és diferent de no fa gaire. Abans el problema era la fam i hi havia pocs trastorns deguts a l'abundància. Ara hi ha al món 800 milions de persones que passen gana, però també 1.000 milions d'obesos; és a dir, més persones grasses que famèliques. Tant una cosa com l'altra escurça la vida. Per primera vegada en la història de la humanitat, per anar massa tips (i també per sedentarisme) generacions joves viuran menys que les anteriors. L'obesitat afecta sobretot els països rics (no només les classes econòmicament potents), però cada vegada n'hi ha més als països pobres. És un exemple il·lustratiu que l'obesitat s'ha convertit en un problema que preocupa l'acudit en què una mare, davant la filla adolescent amb una bona panxa, exclama: «Estic contenta que estiguis embarassada, em pensava que tenies obesitat infantil!»

Per tot plegat, mentre els uns busquen menjar el que sigui, els altres volen triar aliments exquisits i segurs i, si els preocupa la línia, que ajudin a controlar el pes. La nostra civilització occidental es debat entre les barretes substitutives d'un àpat i l'alta gastronomia. Un sector d'aliments que gaudeix de prestigi són els aliments biològics o ecològics, en la producció dels quals s'evita l'ús de productes químics emprats en l'agricultura i la ramaderia intensives. Això està molt bé i cal promocionar-ho, però per aquest camí la producció global d'aliments no augmenta i els ecològics són més cars que els ordinaris. És indubtable que per raons mediambientals i sanitàries la producció vegetal s'ha d'orientar vers un ús controlat i mínim de pesticides i adobs, i que l'ideal seria no haver-los d'utilitzar, però el que és millor pot ser enemic del que és bo. Prescindir amb caràcter general dels recursos actuals que permeten una bona productivitat provocaria un augment de preus i una disminució de la disponibilitat d'aliments, en perjudici dels econòmicament febles. Per tant, aquest camí, que té bona imatge social, té els seus límits per poder alimentar tota la humanitat. El que sí que cal fer és esmenar l'error de destinar collites de plantes comestibles a produir biocombustible. El que s'ha de procurar és estalviar combustible. Arran de l'actual crisi alimentària, veus expertes, que aborden els temes des de la racionalitat científica, no des de les emocions i els prejudicis, han recordat que disposem d'una tecnologia que no és la panacea però que ens pot ajudar: els aliments transgènics.

Però aquí la vella, exquisida i decadent Europa es pensa que són el papu i hi posa pegues. Els Estats Units i altres països, on també preocupa la salut dels ciutadans, els utilitzen sense tantes pors. Els aliments transgènics són una eina més, no l'única, i cal emprar-la amb cura, però no hi hem de renunciar si volem contribuir a fer front al problema d'abastir el món d'aliments. Cal recordar que són fruit de processos que en el fons no són nous, simplement més precisos que la selecció tradicional de varietats de plantes i animals, i que els que hi ha al mercat i han estat avaluats són tan segurs com els aliments ordinaris equivalents. Ves per on, els escrúpols científicament injustificats dels rics europeus, que no pensen prou en els que no ho són, poden posar pals a les rodes que es faci servir un recurs que pot ajudar a millorar la situació alimentària.