«Els ocupes són fills de casa bona que, en comptes d'estar treballant, estan gandulejant i fent el paràsit, vivint a costa dels altres ciutadans que paguem impostos», dispara un reconegut intel·lectual en una tertúlia radiofònica. El que més sorprèn és que ha declamat aquesta tirallonga de paraules sense titubejar en cap moment. Quan un altre tertulià l'acorrala amb sornegueria preguntant-li si tots els ocupes són iguals, ell aprofita l'ocasió per confessar que ja té «una certa edat per dir les coses sense embuts, sense ser políticament correcte». I remata: «La correcció política és el càncer ideològic de la nostra època.»

Sí. Però no pas l'únic. Hi ha, és cert, molts encantadors de serpents que han obtingut i continuen obtenint un gran rendiment de les seves paraules políticament correctes. Pronuncien mentides obscenes que, des de la superficialitat a què condemna la mandra mental, són assumides de manera generalitzada com una virtut. Però al costat d'aquest oportunisme abjecte n'hi ha un altre de molt proper: el del presumpte lliurepensador que ha trobat la gallina dels ous d'or en la seva correcta incorrecció política. Prolifera una aplaudida incorrecció política que, més que res, sembla una llicència de caça major: una excusa per disfressar d'atreviment analític allò que no és cap altra cosa que una vulgar diarrea moral. Fixem-nos-hi: moltes vegades quan algú anuncia que serà políticament incorrecte està desenfundant la pistola.