Per conèixer la història del Palau de Justícia, seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), cal viatjar a l'últim terç del segle XIX, quan Barcelona vivia una intensa activitat industrial, comercial i financera. Les obres de l'edifici es van iniciar l'11 d'abril del 1887 i els treballs es van allargar durant vint-i-un anys, no sense ensurts, com ara la bomba que va esclatar el 4 de setembre del 1904 al Saló dels Passos Perduts i hi va causar destrosses importants. Les dificultats, però, van quedar enrere i el Palau de Justícia de Barcelona es va inaugurar finalment l'11 de juny del 1908, en un acte solemne presidit per la infanta Maria Teresa de Borbó –germana del rei Alfons XIII– i el seu marit, Ferran M. de Baviera.

La posada en marxa del nou edifici, situat al passeig de Lluís Companys, va permetre alliberar el Palau de la Generalitat, ocupat des del 1716 per l'entramat judicial que va imposar la promulgació del decret de Nova Planta. El projecte de l'edifici el va impulsar una comissió mixta formada per la Diputació i l'Ajuntament, que el 1886 va aconseguir fer aprovar en el Congrés la llei que regulava la construcció del Palau de Justícia de Barcelona.

L'edifici es va aixecar seguint els plànols de dos joves arquitectes: Enric Sagnier i Josep Domènech i Estapà, aquest últim autor també de la presó Model de Barcelona. Van preveure un equipament modern, que havia de donar cabuda a sis seccions de l'Audiència de Barcelona, vuit jutjats municipals i vuit de primera instància i instrucció. Aquesta petita ciutat judicial, però, va anar creixent d'acord amb l'evolució de la ciutat i, de seguida, va quedar petita. La primera ampliació i millora de l'edifici va ser el 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera. Anys després es van fer més reformes, fins que a mitjan dels 60 els jutjats es van traslladar a un edifici de l'altre costat del passeig de Lluís Companys, la qual cosa va permetre descongestionar el Palau. L'any 1978, amb la recuperació de la democràcia després de la dictadura franquista, es va emprendre una llarga reforma que, entre altres usos, va permetre acollir a l'edifici el TSJC, creat el 1989 d'acord amb la llei orgànica del poder judicial del 1985.

Després de 100 anys, el mapa judicial de la ciutat ha crescut fins al punt de tenir 91 jutjats, només de primera instància i d'instrucció. L'Audiència també s'ha ampliat i l'any passat va entrar en funcionament la secció vint-i-unena. Ara, amb la posada en marxa de la nova ciutat judicial, es variarà la situació d'alguns dels organismes i serveis situats al Palau, entre els quals cal comptar l'Audiència de Barcelona, que es traslladarà a unes dependències de nova creació a l'altre cantó del passeig de Lluís Companys.

L'entrada en funcionament de la ciutat de la justícia de Barcelona i l'Hospitalet, que estarà a ple rendiment el 2009, coincidirà també amb unes obres de manteniment i remodelació del Palau, ja que les esquerdes, la humitat i les fissures n'han anat afectant l'estructura i, en el dia d'avui, n'han fet imprescindible la rehabilitació. Els treballs de reforma s'allargaran 46 mesos –uns quatre anys– i l'últim objectiu és que l'edifici es converteixi en la seu dels tres màxims òrgans judicials catalans: el TSJC, la Fiscalia Superior de Catalunya i el Consell de Justícia de Catalunya, que està previst en l'Estatut. Es tracta d'una nova etapa en el llarg procés de canvi per adequar la justícia a una realitat social en transformació constant.

PROPOSTA CONTROVERTIDA
Les obres que es faran al Palau, però, no estan exemptes de polèmica, ja que l'arquitecte encarregat de dirigir-les i executar-les, Carles Buxadé, ha previst en el projecte una modificació del vestíbul que consisteix a aixecar un mur d'estil neogòtic a la part frontal de l'últim tram de l'escalinata principal, la qual cosa obligarà a pujar-la pels laterals.

La proposta s'entreveu controvertida, ja que l'obra tallaria la perspectiva elegant de l'entrada noble de l'edifici. «A mi no m'agrada», sentencia el president de l'Audiència de Barcelona, José Luis Barrera. De fet, ell guarda un record especial d'aquesta escalinata. Un advocat amic seu va defensar en un judici un pintor que no tenia diners per pagar els seus serveis –que van suposar la seva absolució– i va decidir obsequiar-lo amb uns quants dibuixos del Palau de Justícia fets al carbó. Un d'ells era, precisament, l'escalinata de l'entrada. «El meu amic em va regalar aquest dibuix i el tinc penjat al rebedor de casa», recorda el president.

Assegut al seu despatx, que en el seu dia va ser una capella –ja que antigament era tradició fer una missa el dia de l'obertura de l'any judicial–, Barrera assegura que l'existència del Palau ha sigut relativament tranquil·la. Entre les parets, però, queda el record d'un tiroteig que es va produir el 1980. «Diuen que venien a matar un president de secció i que hi va haver una batussa a la porta del jutjat de guàrdia, que llavors estava situat al Palau. Un guàrdia civil va aturar el pistoler, però aquest va disparar un tret i un agent va resultar ferit», relata el president.

Malgrat tot, segons Barrera, han sigut els judicis els que han proporcionat el major nombre d'anècdotes, ja que en més d'una ocasió els acusats han provocat situacions «simpàtiques». «Recordo un processat que deia que era Déu i que va haver de ser visitat per un metge per aclarir si tenia algun trastorn. Evidentment el tenia, i el tribunal va acordar continuar el judici un altre dia. Llavors el processat va dir al president del tribunal que el dia en qüestió seria a Granada i no podria venir. El magistrat li va contestar: ‘No es preocupi, tingui en compte que Déu es troba a tot arreu.'»

UNA PART DE LA HISTÒRIA
Al president de l'Audiència li agrada també repassar el patrimoni arquitectònic i artístic que atresora el Palau, l'aspecte més desconegut pels ciutadans que transiten diàriament per les seves estances. Els frescos del pintor Josep Maria Sert en són una mostra, tot i que artistes com ara Agustí Querol, Enric Simonet i Joan Llimona també van deixar la seva empremta a l'edifici. Arribat en aquest punt, Barrera assenyala que els quadres són dipòsit del museu del Prado i que, de tant en tant, venen els experts i comproven l'originalitat de la tela. «Segons diuen, a les antigues sales del civil hi havia uns tapissos que van desaparèixer en una jornada de desestorament, aprofitant que aquell dia no se celebraven judicis, i no se n'ha sabut res més», recorda el president.

La joia més important del Palau, però, és al soterrani de l'edifici, compartint espai amb les pistoles, els ganivets, la roba ensangonada, els efectes robats i altres objectes que s'han fet servir com a prova en centenars de judicis. Es tracta de la zona de documentació, on es conserva una petita part de la història de Catalunya, com ara els documents dels bombardejos del 1937 i els de la crema d'esglésies de la Setmana Tràgica.

Per tal que els ciutadans puguin conèixer tot allò que amaga el Palau, s'han preparat una sèrie d'actes que en commemoraran també el centenari. L'acte oficial se celebrarà dimarts vinent, però cal destacar també l'exposició que el Museu d'Història de Catalunya acollirà des del 15 de setembre fins al 9 de novembre. La mostra, de la qual és comissari el magistrat jubilat del TSJC Àngel García Fontanet, explicarà la vinculació de l'edifici amb importants episodis històrics de Barcelona i permetrà conèixer el funcionament de l'administració de justícia. Una justícia que en el passat es tancava en palaus i que, ara, s'obre a la ciutat.