Confesso que em permeto un caprici, només un, cada campanya de rebaixes. El d'avui havia de ser un vestit lila molt afavoridor, lligat al coll de la maniquí que em somreia, des de fa setmanes, a tots els aparadors d'una coneguda franquícia tèxtil de nom italianitzat. Just després d'obrir la tenda de la rambla Nova de Tarragona m'hi he plantat. He tornat a fer-hi un cop d'ull, i sorpresa! Al costat de la glaçada i perfecta maniquí hi havien situat el temut rètol de «Nova temporada». Comencem malament –m'he dit– perquè ahir era «de temporada»... Però bé he tornat a mirar el preu per comprovar que no era excessiu per a la meva butxaca i el cervell m'ha dictat allò que anhela qualsevol fabricant tèxtil: «Què caram! Fes-te un regal i entra-hi.» Dins, però, ha estat més aviat un disgut. El vestit no era per enlloc. Aleshores m'he informat: «Aquest vestit fa setmanes que està esgotat a totes les botigues, però no ens el deixen retirar», m'ha dit amb un somriure l'atrafegada dependenta. M'he sentit aquell tirant lila, fins ara tan sexi, més afermat al coll que mai. Com el peix quan mossega l'ham i, des de la superfície, algú que ell no albira, estira i estira del fil.

He sortit disparada de la botiga, prometent-me a mi mateixa que, aquestes rebaixes, ningú més estiraria del fil. Pocs metres més enllà, sota una aclaparadora presència de rètols que anunciaven el 50% de descompte, dues dones amb aspecte juvenil han entrat en una altra botiga de roba. Però la veritat és que seguia pensant en vestits, i les he seguides. La més gran vorejava la cinquantena i també ha sentit la crida dels vestits. Ha començat a remenar-los per sobre, sense mirar-ne les etiquetes. La jove s'ha decantat per les arracades. De sobte, un crit a l'aire: «Nena, què et sembla aquest?», ha preguntat la veterana de les rebaixes mostrant a tot l'establiment la troballa de flors virolades. La filla, consumidora conscient o simplement disgustada per l'elecció, li ha contestat amb to suficient i cansat alhora: «Però, mare, quants vestits tens ja?» El vestit ha quedat atrapat un instant, enmig de la incertesa de la mirada de la mare, que s'ha fet més estreta. I com una mare atrapada en falta ha respost: «No ho sé, molts», i l'ha deixat al seu lloc.

N'he tingut prou, d'expectatives de vestits frustrades. Potser que vagi a prendre un cafè. Al carrer fa una calor que no es pot aguantar, i potser per això o per la crisi la gent carretejant bosses de rebaixes tampoc és multitud. Però enganya. Sí que hi ha gent que ha trobat el seu vestit. En un dia com aquest, el centre de Tarragona és quasi com un pati de veïns. He vist diferents companys de feina. Una ja era de vacances, i carretejava una bossa. Amb un altre vestit, és clar. Era vermell: «M'ha costat 18 euros de res. És per anar a un casament. La veritat és que tenia roba per posar-me aquell dia, però he pensat que per aquest preu està molt bé!».

Uns metres més enllà, els del mercat ambulant també en tenien, de vestits. I a bon preu tot l'any! Roses, amb flors, a ratlles, negres, per anar a la platja, a comunions... Però he decidit continuar ruta de botiges. El relaxament del dependent d'una de les meves tendes favorites –d'aquelles on tot és car i «original»– contrastava vivament amb el d'un dependent d'una gran cadena, que m'ha explicat: «Fa no fa, igual que cada any. Tothom compra de tot, encara que no sigui la seva talla. Sols perquè està rebaixat.» «Home, potser és una mica exagerat, no?», li he apuntat. «Bé, potser és veritat que enguany la gent es mira més les etiquetes. Però les cues són les mateixes.» I ha seguit plegant un tou de camises.