L'impuls modernitzador de certs governs generalment d'esquerres però també en ocasions de dretes ha permès històricament millorar les condicions de vida dels ciutadans o l'eficàcia de l'economia nacional amb conseqüències a llarg termini. El govern del front popular a França al 1936 va introduir la Seguretat Social i va millorar significativament els drets de classe obrera; el new deal del president Roosevelt va reforçar el teixit industrial dels EUA i va introduir una economia flexible però també més regulada després de la crisi de l'any 29, base de l'ulterior desenvolupament del país; la quarta república francesa desorientada i amb problemes colonials i socials greus va ser refeta a partir de 1958 amb una nova constitució i una profunda modernització del país pel general De Gaulle; la privatització de l'empresa pública britànica als anys 80 i el canvi del marc regulador amb els sindicats de Margaret Thatcher va millorar l'eficiència econòmica del país amb conseqüències avui encara visibles.

Tot govern es reputa per naturalesa modernitzador, reformista segons l'última retòrica del PP, però en general és aquest un objectiu que els governs aconsegueixen en comptades ocasions.

El govern socialista actual ha dut a terme una profunda modernització social: llei de la dependència, igualtat i paritat home-dona, nova llei del divorci, llei d'equiparació de drets i del matrimoni d'homosexuals, progressiva introducció de la laïcitat en l'ensenyament i la vida pública, etc., però han quedat àmplies zones de la funció pública, que no han estat reformades i tenen estructures que vénen del passat perquè la seva transformació no ha estat estrictament necessària en el trànsit de la dictadura a la democràcia i s'han mantingut amb models obsolets.

La universitat, la justícia i les infraestructures són entre altres «assignatures pendents» que no estan al nivell del país i de la societat d'avui. La universitat no ha superat els tics i les modes dels anys seixanta i la pretesa i necessària autonomia universitària ha derivat més cap a l'endogàmia i l'assemblearisme, que cap a l'eficàcia i el lideratge social. L'elecció del rector pels professors, alumnes i personal administratiu, la confusió entre el que han de ser els fòrums de debat d'idees consubstancials amb la universitat i els òrgans de gestió juntament amb el caràcter funcionarial de la major part del personal recercador i sobretot docent han conduït a una universitat poc eficient i massa rígida malgrat la intel·ligència i capacitat de generació d'idees i de ciència que té la majoria del seu personal professional. La politització dels tribunals superiors de justícia que dóna lloc a la inferència encertada de quina serà la sentencia en funció de l'origen del nomenament dels seus ponents és un descrèdit per a la democràcia de difícil solució si no hi ha una major equanimitat en el poder polític, govern i oposició, o fins i tot un canvi de sistema per al nomenament dels magistrats membres. Per altra banda, la lentitud i burocràcia dels tribunals ordinaris dóna lloc a una manca de justícia no pel sentit de la sentencia sinó pel retard a obtenir-la perquè en molts assumptes guanyar al cap de deu anys un plet soluciona poc. Pel ciutadà això és en general un problema greu però localitzat, quasi ningú té més d'un judici al llarg de la seva vida, però per les empreses i els negocis aquesta situació dificulta força les relacions comercials. Hi ha necessitat de simplificació de processos, i de millora de l'eficàcia de gestió i això dóna com a conseqüència un servei molt millorable malgrat la rectitud i correcció de la majoria de les sentències emeses.

Les infraestructures del país són encara antiquades malgrat haver augmentat la inversió al doble en els últims quatre anys. Les millores introduïdes en certes àrees, TGV per exemple, són localitzades, i se'n deixen d'altres amb sistemes ineficients i insuficients. La xarxa de comunicacions espanyola continua sent radial malgrat l'increment d'activitat econòmica a les CCAA i per tant l'intercanvi creixent de les seves relacions econòmiques. Només el 5% de les mercaderies circulen per ferrocarril, més del 20% a Europa i per tant amb major cost i amb una congestió viaria i un impacte en el medi ambient greus. Els ferrocarrils, ports i aeroports necessitarien reformes per impulsar la seva descentralització i autonomia de gestió mesurant el seu rendiment en terminis empresarials.

Són aquestes àrees, entre d'altres, les que necessiten l'atenció del govern perquè la seva modernització és especialment necessària en una societat on la major part de les seves institucions han millorat però on hi ha «illes» on el retard és patent. És significatiu destacar que són determinats col·lectius els que en molts casos dificulten i retarden aquestes reformes perquè és sempre cert que des de la voluntat política i transformadora del govern es produeixen molts impediments per a la seva realització causats per col·lectius, professionals i econòmics que consideren que les reformes van o poden anar en contra dels seus interessos. Això sempre ha estat així i assenyala clarament quin és el camí a seguir si en aquesta nova legislatura el govern espanyol vol continuar una política de reformes amb més intensitat ja que no es tractaria de crear, com fins ara, noves lleis sinó de reformar i reestructurar les que ja existeixen i això és probablement encara més difícil. No hi ha dubte que la manera més eficaç de fer-ho seria conjuntament govern i oposició però això demana una voluntat que no sempre es dóna com evidencia la posició de la dreta els últims quatre anys. No és segur que les circumstàncies siguin ara les idònies i és per això que els governs no arriben a aconseguir sempre ser modernitzadors en el sentit profund del terme malgrat la voluntat política de ser-ho.