Els Rossell són una família de classe mitjana alta. Ell, arquitecte, fa anys que dirigeix un estudi. Ella, pediatra, compaginava la plaça a la Seguretat Social amb una consulta privada. En els últims temps, les coses els han anat bé. Les reiterades rebaixes impositives, tant per reduir i simplificar els trams com per fer recular els impostos patrimonials i empresarials, els han permès estalviar-se entre vuit i deu mil euros anuals.

Amb aquests diners extres han llogat per hores una noia equatoriana que ajuda en les tasques domèstiques, fan inversions en hedge funds i han adquirit una segona residència a la platja. Paral·lelament, les facilitats contractuals i la permissivitat legislativa respecte a les fórmules de contractació que fan de la precarietat la norma bàsica de relacions en el món del treball, l'arquitecte, a còpia d'externalitzar riscos –fer autònoms i temporals els seus empleats–, ha expandit la cartera d'encàrrecs i guanya més diners amb menys despeses i preocupacions.

A baix, les coses també han canviat. L'equatoriana contractada per la família ha portat els fills i ha vingut amb un germà, sense feina des del dia que un hedge fund va comprar la seva empresa per trossejar-la i així obtenir beneficis més alts. Aquí fa de manobre, tot treballant a la caseta arrenglerada encarregada pels Rossell. Mentre això passava, els empleats del matrimoni han vist com els seus salaris, en èpoques de bonança, han reculat enfront dels millors, tot i que modestos, increments de la productivitat. Respecte a això, un aparellador mileurista que ha llegit i viatjat recordava un acudit freqüent a l'antiga Unió Soviètica i que explica l'apatia dels treballadors sota el jou comunista: «Ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem.» En aquest sentit, l'estancament del poder adquisitiu ha estat compensat per la capacitat d'endeutament que ha permès a tothom accedir a hipoteques, andròmines electròniques, restaurants i pantalles de plasma.

Mentrestant, i sense fer gaire soroll, s'han anat desbordant les necessitats de l'entorn del matrimoni benestant. Els milers d'euros anuals alliberats d'impostos directes han millorat la seva butxaca, tot i que han generat, indirectament, un munt de complicacions. Milers de nens nouvinguts com els de la dona de fer feines han col·lapsat les places escolars i les sales d'espera del CAP on passava consulta la senyora Rossell, fins al punt que la doctora, cansada del mal humor, sovint justificat, dels seus pacients, ha sol·licitat una excedència i ha optat decididament per la seva consulta privada, on el preu dissuadeix els malalts més exaltats. A més, la rebaixa dels impostos dels milers de Rossell del país han propiciat la pèrdua d'ingressos estatals per mantenir en condicions serveis públics i institucions de benestar en un moment en què l'expansió ha multiplicat els sotsmileuristes i els seus problemes. Atesa la insuficiència de recursos per les rebaixes fiscals, l'Estat ha optat per anar apujant impostos indirectes al consum, cosa que ha fet encarir el cistell de consum i ha perjudicat, encara més, les rendes baixes. En altres termes, els pobres financen els regals que Hisenda fa als rics.

Finalment, l 'escanyament de les classes mitjanes, úniques capaces de sostenir el finançament de l'Estat, provoca una actitud conservadora creixent en el consum i el crèdit. El mileurisme es perllonga i s'estén, el crèdit s'esgota i els deutes es multipliquen, mentre que les necessitats es desatenen. S'entra en un període de desànim col·lectiu, allò convencionalment anomenat crisi.

Els economistes no s'han posat mai d'acord a l'hora d'atribuir les causes de les depressions. Sobre el crac del 29 encara no han donat respostes satisfactòries. Els historiadors, amb menys prejudicis ideològics, sabem què va passar aleshores i quines lliçons treure'n. Fou l'expansió econòmica exuberant i desordenada dels feliços anys vint la causant de la crisi posterior. L'enriquiment espectacular d'alguns i la irresponsable actitud de laisser faire dels legisladors causà la misèria de molts. Per cert, la cosa només s'arreglà en el moment en què l'estat intervingué amb polítiques redistributives –el New Deal–. El creixement de l'última dècada, fonamentat en l'expansió de desigualtats, ha posat els fonaments de la crisi que tot just treu el cap. Les polítiques econòmiques dels últims temps han obviat les lliçons del passat. Es poden resumir en submissió als preceptes de l'empresariat i grups de pressió de les grans companyies. Els llops han dissenyat els galliners. Hi ha un problema, en tot això. Què passa, quan s'acaben les gallines?

Els Rossell del nostre país, amb els regals fiscals i laborals han propiciat molts problemes dels quals no són conscients. Han estat educats en la irresponsabilitat, i, com a criatures malcriades pel govern, ara proposen com a millor sortida persistir en els regals i la irresponsabilitat (menys impostos, desregulació més gran, salaris més baixos). Qualsevol amb un mínim d'enteniment sap que només ens en sortirem si rectifiquem els errors del passat, i en una direcció oposada i educativa, només el retorn a la progressivitat impositiva, una assumpció de riscos empresarials –els que guanyen, poden perdre– i una política d'expansió salarial pot reequilibrar la situació.