L'estrena de Caos calmo d'Antonello Grimaldi ha servit per fer reviure el fantasma de La habitación del hijo de Nanni Moretti. Ambdues pel·lícules tenen com a protagonista al mateix Moretti, que interpreta un personatge madur que s'enfronta a la mort d'una persona propera –el fill o la dona–. Mentre que a La habitación del hijo la premissa era molt clara i es tractava de filmar el dolor de manera realista per acabar demostrant que dins d'una parella la mort del fill enlloc d'unir separa, a Caos Calmo no es tracta tant de filmar el dolor, sinó de construir un espai metafòric a partir del qual pugui mostrar-se l'existència d'un personatge que intenta atrapar allò perdut.

A Caos calmo res és creïble i tot és terriblement ambigu. Pietro Paladini –Nanni Moretti–, un executiu afectat per la mort de la seva dona, decideix buscar un espai per reorientar la seva existència. Com en un conte provinent de la poètica de l'absurd, l'home instal·la la seva oficina davant de l'escola de la seva filla i des d'aquest espai construeix en primer lloc un observatori del món que no havia mirat mai i en segon lloc estableix un microcosmos. No li interessen els grans esdeveniments, ni les situacions excepcionals fruit del seu treball en una empresa audiovisual de caràcter internacional que està vivint un procés de fusió. Allò que veritablement li importa són els petits rituals de la vida quotidiana, els gestos que es repeteixen dia a dia, les trobades amb una noia que passeja el gos o amb un nen amb síndrome de down que riu cada cop que s'engega la botzina del cotxe. Aquest microcosmos li permet agafar gust pels petits plaers de la vida i minimitzar les grans qüestions. Un cop s'ha mostrat, l'univers de Pietro Paladini, Antonello Grimaldi dóna un pas de gegant i converteix el microscosmos en el centre d'un món, provocant que tot acabi girant al voltant del pati de l'escola. En el banc situat davant la classe de la seva filla, Pietro rep els executius que li parlen de fusions empresarials o a un ric mafiós amb qui manté una conversa secreta dins d'un cotxe. Tot allò que semblava evident va esdevenint cada cop més complex, la realitat es barreja amb el somni, el desig sexual es manifesta com un veritable fantasma i l'home sense atributs de la vida moderna acaba duent a terme un interessant procés d'autoestima. Centrada bàsicament en el to murri del registre interpretatiu de Moretti, aquest conte absurd, que rebutja frontalment el naturalisme es configura com el relat d'un personatge a qui un trauma final l'ajuda a veure el món d'una altra manera. El caos calmat que genera el dolor no és més que un camí cap a una nova visibilitat, cap a un veure-ho diferent.