Raimon ho tenia molt difícil la primavera del 1970 per obtenir del franquisme el permís per oferir recitals. Llavors el règim tendia a prohibir-li tots els concerts. Impotent davant el desig de comunicar-se des d'un escenari amb el seu públic natural, Raimon va decidir anar-se'n als Estats Units i provar de donar-s'hi a conèixer des de Nova York. Va passar-hi més de tres mesos i va fer-hi alguns recitals importants, com un al Carnegie Hall al costat del seu amic Pete Seeger, que li va obrir el camí per publicar al cap d'un any a Broadside Records un elapé amb un text de presentació d'aquest mite del folk.

De retorn al país, el primer recital aparentment possible de Raimon li havien programat a Banyoles a l'estiu d'aquell 1970 mentre a Nova York la revista de referència del folk song, Sing Out!, dedicava al cantant de Xàtiva la portada i un article del prestigiós intel·lectual Irwin Silber en què destacava amb una enveja saludable la cançó Sobre la pau.

El franquisme també va prohibir el concert de Banyoles. Se'n va parlar molt i fins se'n van poder fer ressò alguns diaris. El 1977, quan vivia a Calella, al Maresme, on s'havia establert fugint de les dictadures uruguaiana i argentina, Eduardo Galeano es guanyava malament la vida i havia de treballar molt per poder-se alimentar. Una de les feines que va fer aquell any va ser escriure el llibre Conversaciones con Raimon per a una col·lecció que dirigia a Granica Editor. Galeano ja havia firmat el 1971 la presentació del disc Raimon en Montevideo. Una de les fotografies sorprenents que il·lustren Conversaciones con Raimon mostra en una cantonada del centre de Banyoles un cartell de Raimon tapat l'estiu del 1970 per decisió governativa.

Quan es va publicar el volum de converses de Raimon amb Galeano feia pocs mesos que s'havia editat El recital de Madrid. A la carpeta d'aquest elapé doble, Raimon apareix en una imatge al costat d'una reproducció de Catalan Power, l'escultura del seu amic Andreu Alfaro amb les quatre barres enfilant-se cap a un puny format per quatre rombes i que el PSC va utilitzar com a icona de la seva campanya electoral l'estiu del 1977 sense l'autorització de l'artista. Alfaro va lamentar la usurpació, per part d'un sector ideològic determinat, d'un símbol de voluntat unitària a favor dels Països Catalans. L'original de Catalan Power es va instal·lar anys més tard a la plaça Major de Banyoles, destinació digna d'una escultura que el seu autor havia cedit als impulsors del frustrat projecte del Museu d'Art dels Països Catalans a la capital del Pla de l'Estany.

Feia temps que l'il·lusionat i competent equip que assumeix la producció executiva del festival (a)phònica, Altersinergies, volia contractar un recital de Raimon. La desídia de més d'un equip de govern municipal ha provocat que Banyoles amb els anys no tan sols hagi deixat escapar l'opció de tenir un museu referencial d'art contemporani, sinó que també ha permès que s'hi hagin anat tancant els tres teatres prou grans que hi havia. Ara, doncs, Banyoles només té un petit teatre municipal, insuficient per acollir l'audiència potencial d'un recital de Raimon. Com que Raimon no vol actuar quasi mai ni a l'aire lliure ni en pavellons ni en espais semblants a una discoteca, semblava difícil que pogués cantar a Banyoles. La insistència d'Altersinergies va acabar convencent l'artista, que abans-d'ahir, en una vetllada preciosa i particularment serena, va fascinar el públic davant l'estany a l'esplanada de gespa del Club Natació.

Qui sap si intentant trencar els maleficis del vincle amb Banyoles, Raimon va anunciar que volia acabar el concert amb una nota d'optimisme matisat. I va cantar amb força D'un temps, d'un país. D'un país que es va fent amb l'extrema lentitud de la represa.