L'horitzó polític català està marcat per dues amenaces ben reals: la crisi econòmica i el desenllaç del recurs al nou Estatut formulat pel PP. Cal felicitar Òmnium Cultural per l'acte reivindicatiu de dimecres al vespre. Per l'èxit de la convocatòria, pel contingut i per l'oportunitat. Algú podrà dir que no cal posar-se la bena abans de la ferida. Però l'acte era oportú pel fet que, més enllà de quin pugui ser el desenllaç final, el procés en si mateix és democràticament irregular i políticament surrealista. Ja no es tracta de valorar les limitades potencialitats competencials i financeres del nou Estatut. El fet, ara, és que en el cas altament improbable que el Tribunal Constitucional (TC) no toqui ni una coma del text referendat de forma plebiscitària, el precedent de fer dependre el valor de la voluntat popular de la politització partidària de la justícia és nefast. Literalment nefast. I, pitjor encara, una modificació substancial del text vigent, per parcial que sigui, significaria un conflicte inèdit: un xoc de legitimitats democràtiques. Però no avancem esdeveniments. Limitem-nos, per ara, a assenyalar que la pitjor resposta seria provocar una crisi institucional a Catalunya.
Qualsevol resposta que no passi per una certa unitat d'acció del catalanisme en el seu conjunt seria un greu error. I, passi el que passi amb el TC, hi ha un bona raó immediata per posar a prova la salut del catalanisme: la negociació del nou finançament. Hi ha una bona base de partida: tothom té assumides dues conviccions. Primera, que no anem a un sistema definitiu. I, segona, que sense una millora substancial del volum de recursos disponible i del marge d'autonomia financera real l'autogovern català està seriosament amenaçat. Totes dues coses ja eren sabudes quan es va aprovar el nou Estatut fa dos anys. Però la severa crisi econòmica a la qual ens enfrontarem en els pròxims anys encara fa més evident la urgència de trobar una solució mínimament satisfactòria. Tot això és cert, segurament. També ho és que la crisi econòmica actuarà sobre la societat catalana passi el que passi en la política espanyola i catalana. Per aquest motiu, el govern català hauria de poder demostrar en dos anys que és capaç d'aprofitar tots els marges possibles per definir polítiques socials i econòmiques que minimitzin els efectes de la desacceleració i impulsi els canvis necessaris en el model econòmic català. La crisi també pot permetre impulsar la productivitat i renovar el teixit econòmic. La bona governació encara és més important en temps de crisi social i econòmica.
