La pijería atenta a la moda hi ha estat sempre a la sèrie Sex and the city (Sexo en Nueva York) en la mesura que el seu personatge referencial, una columnista de societat encarnada per Sarah Jessica Parker, tindria aquesta divisa: «M'agrada tenir els meus diners a la vista: Penjats al meu armari.» D'aquí, durant sis temporades produïdes per la cadena HBO des de l'any 1998 fins al 2004, quatre pijas de Nova York (tres a la trentena i una a la quarantena) amb una activitat professional d'èxit van dedicar-se a exhibir modelets mentre compartien confidències a propòsit de la seva vida sexual fent particular atenció a la mida del penis dels seus amants, la qual cosa ha convidat a considerar que els guionistes són mascles homosexuals que, en tot cas, van partir de les columnes publicades al New York Observer amb les quals Candace Bushnell recreava la seva vida social i afectiva a Nova York. El fet que aquestes dones hagin esdevingut un paradigma de l'emancipació i de l'alliberament sexual femení forma part de les confusions perpetrades entre el final del segle XX i el principi del XXI. En fi, la sèrie està empaquetada i que cadascú hi negociï amb la seva pròpia mirada.

Quatre anys després ha arribat a més a més la pel·lícula per donar una altra sortida al negoci amb un producte moralment més convencional. Si la sèrie estava destinada a un públic adult, la pel·lícula està catalogada per a majors de 14 anys. El cas és que aquestes dones parlen menys de sexe mentre que semblen més preocupades per mantenir una relació estable i per la fidelitat. Aquelles solteres més o menys independents han esdevingut dependents de la idea del matrimoni, a excepció de la indòmita Miranda, que, havent-se traslladat a Los Angeles un cop casada amb un home més jove, enyora les seves amigues de Nova York i una vida sexual més variada. En general, les noies també han abandonat la vida més social i festiva i així és que a la pel·lícula no hi apareixen tants de bars i restaurants de moda. En tot cas, el que mantenen és el gust per la moda, de manera que l'assistència a desfilades de models i l'activitat compradora a les botigues de luxe permeten a la pel·lícula mostrar el nom d'una sèrie de marques patrocinadores, com ara Chanel, i Gucci. Al capdavall, com s'exemplifica amb el personatge de la secretària de l'escriptora Carrie Bradshow/Sarah Jessica Parker, en el món de Sexo en Nueva York semblaria que la màxima aspiració d'una dona és tenir una bossa Luis Vouton de propietat.

La trama principal de Sexo en Nueva York: la película gira a l'entorn de la frustració que provoca en Carrie el fet que Mr. Big la planti mentre l'esperava per casar-s'hi. De fet, l'home no vol abandonar-la, però s'espanta davant de la dimensió social que ha adquirit la cerimònia mentre que a la vegada tem que les convencions matrimonials arruïnin la relació. En tot cas, això s'apunta sense desenvolupar-se perquè la pel·lícula és d'una superficialitat que esborrona. El malentès i la incomunicació menen a la ruptura, però les circumstàncies argumentals que la provoquen són de tan poca consistència que indiquen la deixadesa amb què està construït el guió. Que la parella tardi tant a retrobar-se no és més que una necessitat per fer durar la pel·lícula, tot i que mentre dura no passa gaire res més que el lluïment de modelets i les converses més banals sobre els sentiments. I quant dura! Dues hores i mitja buides. Al final, els peus de Carrie trobaran unes sabates cares a mida. És sabut que la dona és una fetitxista del calçat, però és que, a més, la calça el seu príncep blau. Li haurà costat, però al final el troba. Abans una nena xinesa vol que li expliquin una i altra vegada el conte de La Ventafocs. Qui li explica, diu que serà una altra dona que patirà. Però no és perquè la pel·lícula vulgui contradir l'existència dels prínceps blaus, sinó perquè l'ideal costa d'encarnar-se o de reconèixer-se.

Tant de sexe a Nova York per a res. Tanta lluita feminista per ser allà mateix. La humanitat no avança.