Josep Pla a El que hem menjat lamentava la desaparició de la carn de bou de les taules catalanes, al contrari de l'acceptació de què gaudeix aquest animal a la resta d'Europa. Per aquest motiu, el refrany A Reus per Sant Pere Bou i arròs, que deien els antics, va quedar sense sentit. Aquest any comença l'intent de recuperar-lo.

El bou era una vianda de festa des de la llunyana edat mitjana. Es feia un correbou, es matava l'animal sense gaire cerimònia i la gent anava a buscar la carn per cuinar-la a casa. Aquest model va aguantar fins al segle dinou a Reus i ha perdurat fins als nostres dies en alguns pobles del Delta. Però la recuperació d'aquest model seria postís en la nostra manera actual d'entendre la festa; per tant, la manera de començar a fer-ho ha estat plantejant un sopar concert el vespre d'avui mateix, Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans. Però de res servirà que cada any fem un sopar popular de bou i arròs si aquesta recepta no arrela novament entre els reusencs i les reusenques. Serà tan sols un exercici puntual d'arqueologia gastronòmica amb un final anunciat. Malgrat que el sopar concert d'avui sigui un èxit, encreuem els dits, no podrem dir que el bou i arròs és el menjar de la festa major fins que no el trobem als menús dels restaurants, en una perola en alguna de les barraques o fins que a la carnisseria no ens en donin la recepta. El bou i arròs és el plat tradicional, ara falta que esdevingui popular.