Anant pel carrer, quan m'encreuo amb nens de 4 a 8 anys, acostumen a preguntar a qui els acompanya: «Què li passa?, està malalta?» I els pares, avis o persones que els acompanyen acostumen a contestar: «Sí, està malaltona» o «No miris».

Demanaria, a la societat en general però sobretot als que heu de contestar les preguntes intel·ligents dels nens, que, si us plau, no perpetueu la nostra imatge de persones desvalgudes i malaltes. Desplaçar-se en cadira de rodes o amb crosses o parlar amb les mans no és cap malaltia, és només una condició de l'ésser humà. Sapigueu que, mentre ens pinteu com uns malalts i desvalguts, ens incapaciteu i ens excloeu de la societat, i relegueu la nostra presència a les famílies cuidadores i als centres d'atenció. Ens priveu d'una vida lliure, responsable i autònoma.

La discapacitat, en si mateixa, no és cap malaltia. És simplement una diversitat funcional, i aquesta serà més o menys incapacitant en funció de la qualitat de vida que tinguem. Si una persona gairebé no surt al carrer, ni es relaciona amb altres persones, es marceix i el seu sistema immunològic se'n ressent. Igual que si a una persona no se li ensenya el valor de la responsabilitat i de l'esforç, el seu nivell de maduresa s'estanca. Però ni en un cas ni en l'altre no és la diversitat funcional, la incapacitat, és l'entorn i la mentalitat social amb què creixem.

Si us plau, pares, avis, famílies, professors, responeu als vostres nens, quan us pregunten «què li passa?», que no ens passa res, que som persones amb alguna diversitat funcional, i sobretot no els demaneu que no ens mirin, deixeu que s'enriqueixin amb la gran diversitat humana existent.