L'any 1928, el director suec Victor Sjöstrom va rodar a Hollywood un terrorífic melodrama interpretat per la gran Lilian Gish titulat The wind. En un racó infernal del desert americà, castigat pel vent, hi arribava un noia de l'est. Sjöstrom va convertir el vent en el protagonista absolut d'una pel·lícula sense so, fent que la imatge no parés de reflectir l'angoixa i el deliri que provocava en l'estat d'ànim de la noia solitària. És evident que El acontecimiento de M. Night Shyamalan no té res a veure amb la joia de Victor Sjöstrom, però sí que hi ha una mateixa idea que travessa les dues pel·lícules. Filmar el vent equival a filmar, sobretot, les seves conseqüències: les fulles dels arbres que es mouen, la sorra del desert que s'escampa. El vent se sent, no es veu. Sjöstrom convertia el vent en una força que conduïa cap a la pèrdua de la raó i l'imperi de la follia. Shyamalan l'utilitza per tal de construir una paràbola sobre el mal i sobre la forma com aquest pot estendre's de manera gairebé imperceptible dins la societat. El vent de Shyamalan no vol ser mai bigger than life de Sjöstrom, és més aviat un simple aireig que penetra per sota les portes o per una petita escletxa i es fa present quan menys t'ho esperes. La màgia del film resideix en la manera com a partir d'allò més mínim i més eteri, Shyamlan és capaç de crear una faula apocalíptica. El vent genera suïcidis massius, provoca que els humans perdin qualsevol desig de supervivència i s'avoquin cap a la destrucció. El mal no té una forma monstruosa, el terrorisme no té un rostre humà, els excessos del cientisme no es posen de manifest mitjançant la creació de monstres gegants. Quan les fulles dels arbres es mouen, arriba el terror.

L'estrena d'El acontecimiento ha generat certa decepció entre els admiradors que consideren M. Night Shyamalan com el creador més hàbil de paràboles contemporànies. És cert que El acontecimiento no té la riquesa de La joven del agua ni està configurada a partir d'una mística oberta a mil i una interpretacions. La seva gràcia radica en el minimalisme, en la depuració de l'estil. El acontecimiento té la mateixa indefinició inquietant que les altres pel·lícules del director, però la porta cap a un extraordinari procés de simplificació. El film parteix d'un gran tema: l'imaginari de la fi del món. En el moment d'afrontar les raons de l'apocalipsi manté una curiosa ambigüitat que porta el cineasta a moure's entre la faula política –la destrucció terrorista–, la faula ecològica –la mort de les abelles– i la destrucció divina –l'apocalipsi vist com un càstig dels déus–. Totes aquestes alternatives permeten que Shyamlan construeixi una faula, típicament americana, sobre com l'individualisme ha destruït la força de les comunitats originàries i sobre com en mig del caos és possible renéixer gràcies a l'amor. La fe pot allunyar el mal del nostre entorn, però aquest sempre hi serà present, ja que quan menys ens ho esperem es reproduirà. La resposta de tot plegat, però, només la sap el vent.