Benvolguts lletraferits francòfils, us escric empès per la curiositat d'intentar esbrinar no el perquè de la vostra francofília, sinó la seua capacitat de perdurabilitat. He de confessar que no entenc com l'admiració legítima que sentiu envers uns creadors i uns artistes pot ser prou gran perquè assimileu la nacionalitat d'aquests creadors i artistes a uns valors superiors. Ni com aquesta admiració pot encegar-vos fins al punt que considereu com a irrellevants les accions concretes que es duen a terme contra la vostra llengua al país admirat.

L'Académie Française, sortint del seu proverbial silenci, ha publicat un comunicat en el qual condemna que els diputats hagin aprovat una esmena a la Constitució que reconeix l'existència de les llengües dites regionals. En nom de la igualtat entre ciutadans demana als diputats de fer marxa enrere. L'Académie Française, la missió de la qual és de vetllar sobre la qualitat de la llengua francesa, hauria de ser el viver de la cultura en moviment i de la intel·ligència activa.

De fet, però, és la guardiana zelosa del patriotisme del segle XIX. Els escriptors i intel·lectuals que la componen, com a jardiners de la llengua oficial, pensen que han de protegir-la dels paràsits que, sense ells, podrien proliferar. Per ells, els català és un brot de pixallits, el bretó és una mata d'agram, el basc és un niu de pugons... Aquests braus pensadors han perdut el son perquè uns parlars barroers, tan poc presentables com pantalons untats del greix d'un sopar literari, ressorgeixen del no-res en el qual els seus predecessors els havien gitat. Els acadèmics francesos són els soldats heroics d'una causa mai morta, la del monolingüisme perfecte, i la seua croada només s'aturarà quan el món sencer garlarà francès i prou... Mentrestant, des de les poltrones encoixinades en què habitualment fan becaines, conceben plans de batalla per anorrear les últimes restes d'aquestes llengües l'existència de les quals és un insult a llur grandesa.

Senten que tenen el deure de lliurar guerra perquè saben que són el bo i millor de la cultura francesa, i per això qualsevol estossec d'un acadèmic és una obra mestra de creativitat, i es murmura que als soterranis de l'Académie existeix un museu en què es conserven fins i tot els seus gargalls i cagallons, per a l'admiració de les generacions futures. «Mira, fill, fleuma de Jean Dutourd... Has vist? És diarrea de Max Gallo...» Sí, els acadèmics tenen una idea tan important d'ells mateixos que no volen que es perdi res d'ells i esperen que així el món sabrà com van lluitar, pit enfora i mans nues, contra les hordes infrahumanes vingudes d'aquestes províncies encara no ben bé civilitzades quan, a començ del segle XXI, un grapat de parlars hipotètics i probablement asintàctics van intentar una última i vana envestida contra la majestuositat de la llengua francesa...

Per tot això, benvolguts lletraferits francòfils, no entenc tanta tossuderia a admirar un conjunt cultural i ideològic que, més enllà dels discursos humanistes, té com a ambició real eliminar allò que li sembla fer nosa; és a dir, també, la llengua amb la qual expresseu la vostra admiració envers ell.