El concepte d'utopia va de baixa ja fa temps. Segons la Viquipèdia, aquest mot ens indica una situació de l'individu o de la societat altament desitjable, però difícilment factible.

D'utopies, n'hi ha hagut moltes, per exemple el comunisme, que proposa un estat on tothom té uns mínims assegurats, i on el concepte de propietat privada no existeix. I això, és clar, limita molt la credibilitat d'aquesta teoria, ja que l'home intrínsecament té anhels de propietat privada i d'acumulació de riqueses.

Actualment, s'imposa el liberalisme econòmic o capitalisme salvatge. És un capitalisme ansiós, ja que no parla dels beneficis a llarg termini. Cada vegada el curt termini té un pes més gran.

L'ombra de Malthus, en forma d'apocalipsi, planeja damunt del planeta. Els recursos creixen en progressió aritmètica, mentre que la població mundial ho fa en progressió geomètrica. Amb aquesta premissa, el futur de la humanitat no és clar, almenys per a la majoria.

Per arreglar els greus problemes que ens afecten calen plantejaments valents, solucions dràstiques i que tots renunciem a algunes coses en favor del bé comú.

Per exemple, l'excés de població de moment només l'arreglem fomentant o tolerant les desigualtats al Tercer Món i afavorint les guerres on calgui. Llavors ens queixem quan esclata la immigració brutal a casa nostra.

Tampoc tenim solucions per a les crisis econòmiques i les pensions no queden assegurades. La proposta per solucionar-ho és augmentar l'horari laboral a 60 hores per setmana. Europa talla d'un sol cop tota la lluita sindical del segle XX. La conciliació de la feina i la vida familiar passa a ser innecessària.

Però no ens queixem de la manca de valors dels joves i el poc temps dels pares per intentar educar-los?

La gran majoria participem d'aquest laissez faire, laissez passer. Si algú diu el contrari li diran: «Això són utopies!» I tant, que ho són, i bona falta que ens fan.