Quan, l'agost del 2007, va esclatar la bombolla immobiliària i eren ja del domini públic i perfectament previsibles la crisi econòmica que ens havia caigut al damunt i l'espiral a la baixa que s'havia desencadenat, el govern central va optar per fer el Don Tancredo, és a dir, l'estàtua de la tauromàquia. Sense immutar-se, el president Zapatero va negar l'evidència a fi d'ocultar la dura realitat fins a la data de les eleccions del 9 de març, tot barrejant una dosi de bon tarannà o bon rotllo amb la tècnica del camuflatge que aporta amb nocturnitat i agostia el període de vacances. Després, però, tots els eufemismes del ministre Solbes i tot el discurs Cantinflas del govern no van poder amagar per més temps la crua eloqüència de les xifres i les dades irrefutables. Per tant, el govern havia tingut tot el temps del món per preparar un paquet de mesures encara que seguís ocultant el diagnòstic. De Zapatero s'havia dit que era un Bambi, però els fets van demostrar que era un autèntic Simba, és a dir, un lleó rei de la selva capaç d'ensarronar, destruir i manipular propis i estranys, capaç de prometre solemnement respectar compromisos que acabaven en paper mullat i de convertir-se en espectador de problemes que eren de la seva incumbència i que li pertocava resoldre.

La situació era, doncs, insostenible. La passivitat impertorbable, la indiferència altiva i la negligència menfotista davant les dificultats de les persones que malden per arribar a final de mes van topar finalment amb les protestes d'alguns sectors afectats. Concretament, transportistes, pescadors, tractoristes, taxistes i conductors d'autocar que van qüestionar la declaració d'impotència d'un govern que negava tenir cap marge de maniobra per compensar els efectes de la puja galopant dels preus del petroli i que van sortir a les carreteres per exigir solucions. Va ser llavors que Zapatero es va quedar com un conill enlluernat pels fars d'un automòbil, paralitzat a la carretera i sense capacitat de resposta. Curiosament, tres dies abans que els camioners paralitzessin aquí la distribució de mercaderies, un govern com el de Corea del Sud havia adoptat unes mesures que haurien estat de fàcil aplicació també aquí entre nosaltres.

En cas, naturalment, que els poders públics no haguessin pensat que també es pot enganyar els damnificats petits o mitjans, perquè sempre que plou escampa i fins i tot en cas de sequera, la Moreneta, com a braç executiu de la divina providència, atén les rogatives ad petendam pluviam. Vegin el que va decidir el govern de Seül. Primer, crear un fons de 10.000 milions de dòlars per ajudar els afectats per l'augment de preu dels carburants en un país que és el cinquè importador mundial de petroli. El programa preveu reduccions d'impostos als petits empresaris autònoms i subvencions als segments social de rendes més baixes. No com a Espanya, on el govern nega amb excuses de mal pagador que hi hagi solucions, mentre, en canvi, els ajuts que un govern socialista nega als pobres, els atorga en forma de tarifes més altes a les grans empreses monopolistes elèctriques a fi que la puja del preu del petroli no els redueixi els seus astronòmics i fastuosos beneficis. Una vegada més, doncs, els pobres usuaris de mercat captiu han de pagar els plats trencats a fi de preservar els escandalosos privilegis dels plutòcrates que s'enriqueixen sense lliure competència ni liberalització. Això sense esmentar que les empreses petrolieres obtenen beneficis vergonyosament extraordinaris per l'únic mèrit de vendre una matèria que puja de preu sense parar. És que no sap el govern que contra un abús d'aquesta mena ja s'ha inventat la figura d'un impost corrector del que guanyen aquests directius que viatgen en avió privat amb la família i passen el rasclet sense compassió per les víctimes del seu rol d'aprofitats?

Quin contrast amb la decisió anunciada pel primer ministre coreà, Han Seung-Soo, que va expressar la voluntat d'alleujar la càrrega que suporten els consumidors! Atès que, a l'Estat espanyol, el 68% del preu de la benzina són impostos, resulta que el govern es lucra encara més que les petrolieres amb refineries i estacions de servei. El primer beneficiat de la catàstrofe és el govern, que calla i dissimula. A Corea, al revés, l'executiu va destinar a ajudar els perjudicats tot el que va recaptar de més al llarg del 2007 com a conseqüència d'uns tributs fixats en percentatge dels preus. Amb càrrec al càstig tributari abusiu es rebaixarà l'IRPF dels petits empresaris individuals i dels assalariats per sota dels 24 milions de wons d'ingressos. Als transportistes se'ls retornarà el 50% del cost incrementat del gasoil. I a les elèctriques i gasistes, que són estatals, com és lògic a la vista d'allò que passa se'ls han congelat les tarifes i se'ls ajudarà per a noves inversions.

Així, doncs, Corea ens ha donat una lliçó de previsió, capacitat de reacció i voluntat política de protegir les víctimes innocents d'uns mercats especulatius en què el poble sobirà queda supeditat i esclavitzat per la preeminència dels interessos d'uns monopolis que no treballen en règim de mercat lliure, sinó amb una patent de corsari concedida dels poders públics.