La immigració a Catalunya ja no és sorpresa. Els nous ciutadans estrangers, nombrosos en alguns barris o pobles, esdevenen un dels reflexos del món globalitzat al qual pertanyem, un món que es caracteritza fonamentalment per una mobilitat transfronterera d'arrel econòmica. En el nostre cas, els motius rauen en la combinació resultant d'una economia catalana necessitada de treballadors que ocupin sectors de baixa qualificació i uns països empobrits arreu del planeta on la població adulta jove no albira oportunitats de millora a mitjà i a llarg termini.

Catalunya ha esdevingut un pol d'atracció inqüestionable d'acollida de nova ciutadania. I ho ha fet amb un esforç incomparable. Només cal fixar-se com ha crescut el nombre de ciutadans estrangers en els darrers cinc anys: de 328.461 residents censats l'any 2002 a 860.575 el 2007. Més de mig milió de persones en mitja dècada. La pregunta que ens hem de fer, però, no ha de ser: «I ara, què?» Una reflexió plantejada en aquests termes limita la nostra capacitat de construir projecte. Allò que ens hem de qüestionar és: «I el 2020, què?»

D'acord amb aquesta reflexió, hem de ser capaços d'identificar quins són els elements que cal transformar estratègicament en el present, de manera que els seus efectes construeixin l'escenari de futur desitjat. Si l'escenari que volem és el d'una Catalunya cohesionada, inclusiva i intercultural, cal invertir esforços notables tant des del punt de vista social com des del polític.

En aquest article posarem èmfasi en els primers, deixant els segons (dret al vot, participació normalitzada a les institucions) per a una altra ocasió. El primer d'ells té relació amb la facilitació dels processos de reagrupament. Tota la investigació més actual assenyala la fractura familiar que suposa la separació –de vegades d'anys– entre pares que emigren i fills que es queden amb familiars en origen, especialment si aquest trencament es produeix durant l'adolescència. Facilitar al màxim un reagrupament accelerat dels menors (menys de sis mesos des de l'obtenció de la residència del progenitor) i planificar les necessitats que se'n deriven (escolarització, salut, lleure) esdevé una estratègia essencial per a la inclusió social dels joves d'aquestes famílies pendents d'arribada.

El segon, estretament relacionat, té a veure amb els fenòmens de transnacionalitat. Les mans dels ciutadans estrangers viuen aquí, però el cor viu allà. Es tracta d'uns comportaments propis dels primers anys d'arribada a la societat d'acollida, i és des d'aquest prisma que cal entendre'ls i acceptar-los, però no són raonables d'aquí a un temps. Si es calcula que el temps mitjà de plena integració d'un estranger és d'uns deu anys, cal dur a terme una gestió eficaç de l'acollida «social» (la que proporciona la societat civil) avui com a mecanisme preventiu dels guetos de demà. Així garantirem que els ciutadans estrangers mantinguin les seves xarxes socioafectives fortament vinculades amb l'origen, però que disposin també de xarxes socials sòlides en la nova societat

El tercer aspecte té a veure amb la llengua. La llengua és política, no només comunicació, i un país cohesionat, inclusiu i intercultural necessita que tothom sigui lliure de parlar la seva llengua primera en l'espai privat, que conegui les llengües oficials de l'espai públic i que usi amb normalitat la llengua pròpia del territori per comunicar-se amb els altres. El primer principi està resolt; el segon, no tant, i el tercer, molt poc.

Hem de fer esforços notables per garantir que el català sigui la llengua d'adhesió afectiva i emocional d'aquells que arriben quan es vulguin comunicar en públic, i aquí és clau l'actitud dels catalanoparlants a l'hora d'acostar-se als nouvinguts.

Tots aquests elements no són responsabilitat exclusiva i excloent de l'administració, és tasca de tota la societat –per això se'n diuen aspectes «socials»–. Cal avançar vers una mentalitat coresponsable des d'allò que anomenem societat civil. Per aquest motiu, cal fer una crida a la responsabilitat a totes aquelles entitats del país, per tal que s'obrin a la nova realitat migratòria, com a millor garantia de convivència en el futur. Que ningú gemegui d'aquí uns anys si tenim un país guetitzat i descatalanitzat, ja que construir Catalunya avui passa per aquí.