El trastorn per dèficit d'atenció (TDA), amb o sense hiperactivitat, és una alteració infantil de caràcter crònic que podria ser causada per una hipoactivitat a les xarxes que connecten amb el lòbul prefrontal, la part del cervell dedicada a l'autocontrol de la conducta, i es manifesta sobretot amb dificultats en els intervals d'atenció, el control dels impulsos i en un excés d'activitat motora. En un cicle de conferències sobre el TDA que es va tancar la setmana passada a Sitges i que va organitzar el Grup de Treball Psicoanalític del Garraf, es va alertar que «una part dels nens tractats haurien estat diagnosticats incorrectament i que darrere d'aquesta afectació s'amagarien altres psicopatologies», segons ha denunciat la psicòloga clínica i psicoanalista Graciela Esebbag.
Segons la responsable del servei d'atenció a la infància i adolescència de Nou Barris de Barcelona, la «falta de rigor» en la diagnosi i «la manca d'evidències físiques clares», tot i les millores que en els darrers anys hi ha hagut en les tècniques de neuroimatge, «han convertit el símptoma en la causa». «Si un nen té problemes d'atenció, no ha de ser necessàriament perquè tingui aquest trastorn.» «El que abans es considerava una rica varietat vital, avui es defineix com un problema de comportament», explica. La psicòloga clínica forma part d'un col·lectiu de psicoanalistes que denuncien «l'arbitrarietat amb què en els darrers anys es diagnostica el TDA» –només amb test i observació clínica– i l'excés de control de comportament que hi ha a les aules. Els psicòlegs que van participar en el cicle de conferències van coincidir a dir que aquest trastorn s'ha convertit en una malaltia social «perquè resol molts dubtes dels adults». «És més fàcil atribuir un TDA que preguntar-se per la causa que provoca aquest símptoma», va dir Esebbag.
Segons la psicoanalista, «els tests que es fan per diferenciar la hiperactivitat i els dèficits d'atenció només posen en evidència discutibles diferències quantitatives i s'avaluen de forma arbitrària». La psicoanalista va alertar en la cloenda del cicle que els actuals índexs de prevalença, la proporció d'individus que poden presentar aquesta característica en una població, «no té uns mínims de severitat». «Mentre que els índexs de prevalença arriben a un 50% en la població infantil dels Estats Units, al Regne Unit aquests índexs no se situen ni en un 5%.» Per tot plegat, la psicòloga clínica considera que els ajuts i el tracte especial que la conselleria d'Educació ha donat als joves que s'han presentat aquest any a la selectivitat i que tenen diagnosticat un TDA poden arribar a ser «perillosos» perquè es redueix el fracàs escolar, en molts casos, a aquest tipus d'alteració.
El TDA es tracta farmacològicament amb medicació psicoestimulant, el metilfenidat, un derivat de les amfetamines comercialitzat amb el nom comercial de Rubifen, i amb diverses teràpies psicoeducatives que aconsegueixen eliminar els símptomes i la millora conductual. Una part dels psicoanalistes qüestionen des de fa anys l'ús d'aquest tipus de derivats amfetamínics en aquests tipus de dèficits d'atenció.
