Diu el president del govern espanyol, quan pensa que no el sent ningú, que el «pessimisme no crea llocs de treball», i és per això que ell prefereix mentir-nos a ser pessimista. A molts ens sorprèn aquesta actitud seva. Precisament una de les virtuts que s'han d'exigir a qualsevol president de govern és que sigui sincer, que no enganyi mai i, sobretot, que no prometi mai allò que no complirà; i és que el principi de confiança és molt més important i positiu que el pessimisme, encara que sigui infundat. I com es guanya la confiança? Doncs la condició bàsica per guanyar confiança és: dir sempre la veritat i complir les promeses que un fa.

Ara ens trobem amb un govern que ens menteix cada vegada que promet alguna cosa o fa una anàlisi de la situació econòmica sense immutar-se, just en el moment que seria més necessari tenir-li confiança. Dir allò que tothom veu i pateix no és ser pessimista, i encara menys destructor de llocs de treball. En aquests moments de crisi encara és més necessari que ens diguin la veritat, encara que no sigui agradable; però també ens ha de proposar, tot seguit, un seguit de mesures que en la situació dolenta actual generin confiança a mitjà termini. I ho ha fet el govern? Fins ara, no. Fins ara ha amagat la situació real, i els que s'atrevien a descobrir l'engany són tractats «d'antipatriotes». Però la crisi hi era, hi és, i com aquell mal destructor ens va esquinçant cada dia una part del teixit econòmic davant la passivitat suïcida dels responsables governamentals.

Sovint ens han volgut fer veure, interessadament, com va dir José Luis Rodríguez Zapatero, que tot el que patim nosaltres és per culpa de les subprimes dels EUA. Almenys en aquest moment tenim quatre crisis internacionals importants de les quals no es parla gaire, però els seus efectes són pitjors que la de la construcció de casa nostra: tenim una crisi econòmica, una crisis financera, una crisi energètica i una crisis alimentària. La conjunció de totes aquestes crisis amb la situació nostra ens porta a pensar que el creixement econòmic espanyol serà durant anys molt lent i esquifit.

Tots els que havien previst aquesta situació d'ara es feien la mateixa pregunta; arribat el moment, la nostra indústria podrà compensar la davallada de la construcció? La resposta que molts intuíem, ara la tenim ben clara: no. El mateix Olivier Blanchard, que al setembre assumirà el càrrec de primer economista de l'FMI, amb motiu del 50è aniversari del Cercle d'Economia, fa pocs dies a Barcelona, destacava sorprès com aquest llarg període de creixement econòmic espanyol de catorze anys els distints governs no els han aprofitat per fer reformes que milloressin la productivitat, sinó que durant aquest temps n'hem perdut i l'evolució dels sous ha estat de creixement per sobre de la productivitat; i davant d'això Blanchard ens posava deures: «Fer reformes estructurals o alentiment del creixement dels sous.» Curiosament, el premi Nobel d'economia del 2006, Edmund Phelps, a La Vanguardia de fa ben pocs dies també ens insistia a fer «reformes estructurals en el mercat de treball».

Què podem esperar del futur? Almenys en un futur mitjà hem d'esperar una situació internacional d'alentiment econòmic, preus elevats de l'energia, de les matèries primeres i dels aliments. Les turbulències financeres podrien amainar o fins i tot desaparèixer a més curt termini. D'altra banda, els països de l'eurozona estem en una situació de tipus d'interès alts, sortosament per a nosaltres, vist com va la nostra inflació. I és que aquell cercle que es repetia invariablement en cada crisi, alentiment econòmic, baixada del preu de les matèries primeres i de l'energia, que empenyia la inflació avall i permetia abaixar els tipus d'interès, ara no es compleix. Per tant, ja tenim clar que la solució haurà de venir per altres camins.

El problema és que tot allò que hem de fer, encara que ho fem ara i ho fem bé, tindrà els efectes a mitjà termini. En un article a The Wall Street Journal de fa una setmana, fent-se ressò d'un informe de Goldon Sachs, s'especulava que l'Estat espanyol podria tardar cinc anys a absorbir l'excés d'oferta d'habitatge i que el 2010 podríem arribat al 15,5% d'atur. Malgrat totes les pressions que es fan, penso que la posició de Pedro Solbes de deixar que sigui el mercat el que equilibri l'oferta amb la demanda de l'habitatge és bona. Els diner públics, ara més que mai, els hem de destinar a crear situacions i reformes apropiades perquè al més aviat possible el nostre país i la nostra indústria siguin competitius i creïn llocs de treball competitius i no mantinguin llocs de treball artificialment.

I podrà el govern de José Luis Rodríguez Zapatero fer tot el que s'hauria de fer? En aquest moment en tinc dubtes, perquè entrem en una època de convulsions socials fortes i Zapatero no té lideratge i el seu govern no és un govern cohesionat. Em sembla que en aquest moment seria l'hora de prendre les decisions i les reformes necessàries per fer el que preveia l'agenda de Lisboa i que tothom ha oblidat.

Hem de recuperar confiança urgentment. A principi del 2007 l'índex de confiança en l'economia dels consumidors espanyols era de 100,5, a final del 2007 va baixar a 83 i actualment és de 70,6, i cal recordar que el consum representa el 60% del PIB. Tot i que la situació és greu, si féssim les coses bé al nostre país hi hauria futur.