En l'imaginari popular d'una certa generació el nom de Doce hombres sin piedad, la peça teatral de Reginald Rose, està determinat per una emissió del programa de Televisió Espanyola, Estudio Uno, realitzada per Gustavo Pérez Puig l'any 1973. L'emissió de l'obra es va convertir en una de les fites de la televisió del moment, ja que reunia un ampli planter d'actors masculins que havien marcat el teatre del moment i permetia a José Maria Rodero, com a jurat numero 8, la possibilitat de tenir un gran moment de lluïment. L'emissió televisiva eclipsa moltes vegades la pel·lícula que Sidney Lumet va rodar l'any 1957, en què Henry Fonda tenia el personatge estel·lar. Ara, en l'imaginari cinèfil, jugarà un altre paper aquesta versió apòcrifa de l'obra titulada 12, que suposa el retorn al cinema de Nikita Mikhalkov i que trasllada els fets cap a la guerra de Txetxènia i converteix l'acusat principal en un parricida.

El joc que proposa la peça de Reginald Rose és molt senzill. Dotze homes es reuneixen en una habitació per tal de decidir el veredicte d'un judici. L'home ha d'ésser condemnat o absolt per unanimitat. En els primers moments sembla que el cas és clar i que totes les pistes fan d'ell un culpable, un membre del jurat es nega a votar en contra i de mica en mica, els dotze membres començaran a dubtar fins que el veredicte acabarà canviant. L'estructura de l'obra permetia, segons les lleis de l'Actor's Studio, dur a terme un acurat treball de lluïment de cada intèrpret, concedint-li un gran moment de brillantor i consagrar un gran actor –Fonda, Rodero, etc.– per la força del seu joc dramàtic.

Conscients d'aquests reptes, Nikita Mikhalkov decideix reconvertir l'estructura de la peça en el pretext d'una obra en la qual s'exhibeix allò i millor de l'escola interpretativa russa actual. En un moment en què el cinema sembla haver volgut abandonar tota fixació amb la psicologia, Mikhalkov dóna la volta a tot plegat, imposa les sortides de to i els grans moments en què els personatges d'aparença forta acaben tornant-se febles. En el seu treball de posada en escena, Mikhalkov cau en dos defectes principals. Per una banda, decideix treure la càmera de la sala i utilitzar una sèrie de salts enrere que mostren el que passa a Txetxènia i fan massa evident el crim. Per l'altra, Mikhalkov posa en evidència el seu egocentrisme, adjudicant-se el paper del jurat numero 8 i reservant els moments finals de la pel·lícula per demostrar-nos que per damunt de tots els grans actors russos, ell és el millor.