diumenge, 15 de juny de 2008
> Arxivar la tortura
des del País Basc
TONI STRUBELL.
+ Treballadors d'Egunkaria, en una protesta. Foto: EFE
|
A molts dels que coneixem l'entusiasta i seriós periodista basc Iñaki Uria, ens resulta especialment xocant l'arxivament de la denúncia que al seu dia va presentar de les tortures que deia que havia sofert després del tancament d' Egunkaria . L'opac món que la legislació especial espanyola vigent crea no només sembla dissenyada per permetre la pràctica de la tortura –com denuncia reiteradament Amnistia Internacional–, sinó el seu feliç obviament posterior. El cas particular d'Uria és especialment greu perquè, tal com s'ha denunciat, la decisió ha estat adoptada pel jutjat d'instrucció de Madrid sense que el jutge hagi escoltat el testimoni del mateix Iñaki Uria, basant-se únicament en l'informe del fiscal. No és una mostra, això, d'una manifesta falta de voluntat d'investigar el cas? D'entrada la decisió desautoritza la jutgessa del jutjat d'instrucció de Sant Sebastià, que al seu dia sí que va prendre en consideració la denúncia presentada per Uria. Aquell pas feia pensar que efectivament s'obriria un judici oral contra els quatre guàrdies civils que presumptament van torturar Uria mentre va estar detingut. El que resulta més estrafolari del cas, però, són les raons que ha adduït el jutge a Madrid, segons el qual la denúncia va ser presentada «fora de termini». Resulta que la presència d'Uria a la presó ho feia impossible. De fet, de tots els encausats pel cas Egunkaria –que ara sembla que cap jutge de l'Audiencia Nacional vol haver d'instruir–, Uria és el que va estar més temps a la presó (gairebé un any i mig), i va ser, a més, un dels que van presentar una denúncia per tortures, juntament amb el mateix director del diari, Martxelo Otamendi. També és molt inquietant que el jutge de Madrid addueixi, com a raó per haver-lo arxivat, que el cas presentava massa paral·lelismes amb els casos de tortura que denuncien els membres d'ETA. Caldrà esperar, en un futur, que als potencials torturadors se'ls puguin ocórrer mètodes «alternatius» per tal de tenir alguna esperança que l'originalitat de la denúncia en pugui reforçar la versemblança? Segons sembla, el jutge hi ha afegit que el testimoni d'Uria no és de fiar perquè hauria pogut tenir la temptació de mentir per la seva «enemistat» amb el cos en qüestió. Extraordinari! Novament ens podem demanar si això vol dir que a partir d'ara els ciutadans només podrem acusar els amics de les malifetes de què siguem víctimes si en volem ser reparats? Si un jutge ha de tenir prou «llibertat» per poder decidir que no hi ha hagut tortures sense haver sentit Uria, crec que els que sí que coneixem Uria i l'hem pogut sentir podem pensar i decidir tot el contrari. Ara, pel que servirà... Ja es va veure en els casos d'Igor Portu i Mattin Sarasola. Potser ens tranquil·litzaríem un xic si veiéssim una autèntica voluntat de l'Estat d'eliminar una xacra de la qual se l'acusa des de fa massa anys i des de diversos àmbits internacionals. Tot plegat fa reiterar la necessitat urgent que, per si de cas, un estat que pretén ser democràtic posi fi a la situació d'incomunicació i a la impossibilitat que tenen les persones detingudes, amb la legislació especial actual, a tenir una relació directa amb els seus advocats. Només així es podrà eliminar l'obscurantisme que envolta les denúncies de tortura d'excel·lents professionals com Iñaki Uria.
|
)
