diumenge, 15 de juny de 2008
> Les «Actrices» de Valeria Bruni Tedeschi
«Actrices» és un de tants exemples relatius a les llacunes de la distribució i l'exhibició comercials a l'Estat espanyol. L'autora hi continua exorcitzant els seus dimonis a través de la ficció autobiogràfica
tribuna
Periodista
IMMA MERINO..
+ L'actriu Valeria Bruni Tedeschi, la germana de Carla Bruni. Foto: EFE
|
L' actriu Valeria Bruni Tedeschi (sí, és la germana de Carla Bruni) va presentar l'any passat a Canes, a la secció Un Certain Regard, la seva segona pel·lícula, Actrices, amb la qual, després d'haver debutat com a directora amb Es más fácil para un camello, continua exorcitzant els seus dimonis a través de la ficció autobiogràfica. Si a la seva opera prima es concentrava més en l'àmbit familiar (ironitzant sobre la seva germana a través del personatge d'una model aficionada a cantar encarnada per Chiara Mastroianni i descobrint a la seva mare, Marisa Borini, el gust per fer d'actriu interpretant-se ella mateixa) explorant en els seus complexos pel fet de pertànyer a una rica família italiana que va marxar del seu país en sentir-se amenaçada per les Brigades Roges, amb la segona pel·lícula continua mantenint una relació d'amor-odi amb la seva mare, però havent entrat en la quarantena, sobretot insisteix en les conseqüències de fer-se gran (una visita al ginecòleg li fa present que se li acaba el temps per tenir fills biològics) i porta a la ficció la seva experiència com a actriu. És així que durant els assajos d'un muntatge d'Un mes al camp, d'Ivan Turgueniev, coneix un jove actor interpretat per Louis Garrel, protagonista de Soñadores i Les amants reguliers, i que, sent uns quinze anys més jove, és la parella de l'actriu, que sembla que aprofita per exposar els seus dubtes i temors pel que fa a la relació entre dues persones d'edats tan desiguals. Que el muntatge s'assagi i finalment s'estreni al Théâtre des Amandiers
no és aliè al fet que Valeria Bruni Tedeschi s'hi va formar com a actriu sota la direcció de Patrice Chéreau, que d'alguna manera es pot entreveure en el personatge del director interpretat per Mathieu Amalric, possiblement el més gran actor del cinema francès actual. A més, amb un personatge que és amiga i alhora rival de la protagonista, també s'hi fa present Noemi Lvosky, actriu i coguionista del film amb Bruni Tedeschi, a la qual ha dirigit a Oublie-moi i La vie ne me fait pas peur. Convertint en ficció, doncs, la pròpia experiència i ironitzant sobre si mateixa, Valeria Bruni Tedeschi construeix un personatge que, permetent-li treure la pallassa que deu tenir a dins, té un component neuròtic i egocèntric a la manera de Woody Allen. El resultat és una comèdia divertida, intel·ligent i animada per un encant que no és aliè al de la mateixa actriu. Tot i que la seva anterior pel·lícula s'havia estrenat amb una acollida prou bona a l'Estat espanyol, Actrices no hi ha trobat distribuïdora i també ha estat ignorada pels nombrosos festivals, de manera que s'havia fet invisible a les sales estatals fins fa quinze dies, quan va inaugurar la Mostra Internacional de Cinema Europeu Contemporani (Micec). En tot cas, de moment, només s'ha fet visible a Barcelona, on va tornar-se a projectar dins de la programació de la Mostra de Films de Dones. Actrices és un de tants exemples relatius a les llacunes de la distribució i l'exhibició comercials a l'Estat espanyol, mentre que la seva programació a les dues mostres exemplifica a la vegada la funció d'aquestes propostes. La feina de la Mostra de Films de Dones va molt més enllà de cobrir part de les insuficiències dels circuits comercials, perquè la invisibilitat del cinema realitzat per dones té una llarguíssima història que pràcticament no exclou cap cas de la marginació: ja sigui el de les clàssiques o el de les modernes; ja sigui aquell més militant que denuncia les diverses formes de la discriminació o aquell més teòric que reflexiona sobre la identitat femenina; ja sigui aquell que explora noves formes, però a vegades també aquell que adopta fórmules més transitades i comercialitzables. El sentit d'aquesta mostra, que avui tanca la 16a edició, és en la recuperació de D'est, una silenciosa obra mestra de Chantal Akerman filmada en països de l'Europa de l'Est en el moment de la caiguda dels règims comunistes; en l'oportunitat de descobrir un film hollywoodià de Frances Marion de l'any 1923; en la represa de Mogari no Mori, pel·lícula de la japonesa Naomi Kawase que va passar desapercebuda en l'estrena nadalenca a l'Estat espanyol; en la programació d'una entrevista de Claude Lanzmann a Simone de Beauvoir; o en la projecció de Calle Santa Fe, un documental en primera persona amb el qual la xilena Carmen Castillo va tornar al carrer de Santiago on van assassinar el seu company Miguel Enríquez, dirigent del Moviment d'Esquerres Revolucionari, durant els primers temps de la dictadura de Pinochet. Pel que fa al Micec, una proposta recent que tot just ha arribat a la quarta edició, combina el caràcter de congrés que, organitzat per la Universitat Pompeu Fabra, debat sobre l'estat del cinema europeu actual amb la seva condició de mostra i, si les distribuïdores li ho permeten, avança alguna futura estrena, però sobretot fa atenció a pel·lícules d'alguns dels autors europeus més singularitzats marginats dels circuits d'exhibició. És el cas de l'hongarès Bela Tarr, un cineasta gairebé llegendari del qual es va projectar la pel·lícula més recent, L'home de Londres, programada l'any passat a la secció oficial de Canes, d'on també provenia The banishment, film del rus Andrei Zviagintsev, una de les revelacions del cinema europeu després d'haver guanyat a la Mostra de Venècia del 2003 amb El regreso. El Micec també va donar la possibilitat de veure els dos llargmetratges de ficció del francès Nicolas Klotz (La blessure i La question humaine) i, de manera particularment destacable, va programar una retrospectiva d'Arnaud Desplechin, un dels grans narradors del cinema actual, com a prèvia a l'estrena (la primera d'una pel·lícula seva a l'estat espanyol) de l'esplèndida Un conte de Noël. Però el Micec també va ser el marc de la segona projecció pública a Catalunya (la primera va ser a Tarragona, mentre que el film s'ha programat en altres diversos festivals, com ara el de Gijón i el de Rotterdam) de Pas a nivell, que el gironí Pere Vilà va rodar fa dos estius a l'Escala, Girona i Bellcaire. Realitzada amb un pressupost mínim, aquesta és una digna pel·lícula contemplativa i silenciosa a propòsit de la crisi d'un jove apàtic després d'acabar els seus estudis universitaris. S'hi nota la calor de l'estiu i hi llueix la llum de l'albada a la platja de l'Escala. Malauradament i simptomàticament, costa que trobi distribuïdor. Que els seus pocs diàlegs siguin en català no hi ajuda gaire.
|
)
