«Miri mossèn, als terrenys que hem comprat a Ascó hi farem dues centrals nuclears per fer llum. Això és progrés i no es pot aturar. L'emplaçament és ideal: el riu, el clima i, sobretot, la baixa densitat de població són idonis per construir aquestes indústries.» Fa 35 anys que els responsables de Fecsa –encapçalats per Carlos March (president de la banca del seu nom) i J. Alegre Marcet (president de la companyia)–, van explicar amb aquestes paraules al rector d'Ascó que el que es construiria al meandre d'Andisc no seria la «fàbrica de xocolata» que es va intentar vendre als veïns.

Ho explica Antoni Ribes Serrano a Memòries d'un regidor, llibre inèdit que cita Xavier Garcia a La primera dècada de lluita antinuclear a Catalunya (1970-1980), que és la crònica «d'una petita però significativa epopeia popular que avançava en àmbit local el que ara és un enfrontament globalitzat», segons l'autor.

FATAL COINCIDÈNCIA
La casualitat, o millor la fatalitat, ha volgut que la publicació del llibre hagi coincidit amb l'escàndol provocat per la fuita radioactiva del novembre passat a Ascó I, coneguda tot just fa dos mesos, succés que dóna al llibre, que tenia una dimensió comarcal, un abast nacional.

Garcia recupera la memòria, en un «breu diccionari de resistents», de persones com ara Joan Carranza (l'alcalde antinuclear d'Ascó), Carmel Biarnés (corresponsal de premsa, pagès, farmacèutic, arqueòleg i tantes altres coses més que el feien tan polifacètic), Miquel Redorat (el mossèn que encenia el sermons contra la central, autor del Via Crucis de la Ribera d'Ebre, en què comparava Ascó amb Hiroshima i Catalunya amb Nagasaki), Pere Muñoz (alcalde de Flix llavors i ara) i Enric Rebull (pescador de l'Ametlla de Mar que va liderar la revolta popular que va aconseguir que no es fessin les dues centrals projectades en aquest municipi i que va defensar la resistència pacífica rebutjant l'oferta de l'entorn d'ETA d'atemptar contra les centrals catalanes, com la banda armada va fer entre el 1977 i el 1982 per impedir el funcionament de Lemóniz, Biscaia).

Aquesta central es va començar a construir l'any 1972 però mai no es va posar en marxa, tot i estar acabada, a causa dels atemptats i de la moratòria nuclear que el primer govern de Felipe González va decretar l'any 1984.

LLUITA ANTIFRANQUISTA
Garcia, a més d'homenatjar els protagonistes de la «lluita heroica» contra les nuclears a Catalunya, projecta fins al present les conseqüències de «l'electrofeixisme» per a les Terres de l'Ebre en particular i per a Catalunya en general des que el 1972 es va posar en marxa el primer reactor de Vandellòs, i recorda que «aquell combat antinuclear, per tot el que significava de rebuig a l'imperialisme, al centralisme espanyol, a un catalanisme massa associat a un capitalisme financer destructiu i a favor d'una economia ecològica, hauria de ser inscrit com un més, i dels més importants, dels combats antifranquistes de l'època: els de la llibertat política, sindical i nacional o els combats per la llengua i la cultura».

Xavier Garcia recorda, però, que «Mister Marshall arribava carregat»: de bitllets i de tecnologia nuclear nord-americana per exportar. D'aquesta manera, no és estrany que l'alcalde asconenc José Miguel Montaña digués l'any 1970 que «Ascó passarà de l'anonimat a poder col·laborar en l'engrandiment de l'Estat espanyol, de la qual cosa ens en sentim orgullosos».

L'ALTRA BATALLA DE L'EBRE
Una afirmació que l'autor rebat amb contundència: «Entre la necessitat i la fatalitat, Ascó no va tenir més remei que acceptar.» Tanmateix afirma que, si bé es va perdre la possibilitat de construir una societat dotada d'un model energètic més just i sostenible, ja que la transició política es va convertir en una «transacció» econòmica, es va guanyar «consciència i capacitat de mobilització social». I, això, malgrat que els opositors a les centrals en aquesta zona tan castigada per la batalla de l'Ebre i la posterior repressió de la dictadura franquista eren vistos encara «com a comunistes o de la FAI», amb tot el que això implicava llavors.

Però no van ser suficients iniciatives com ara la creació del Comitè Antinuclear de Catalunya (la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya n'ha adoptat les sigles), les manifestacions i concentracions antinuclears a Ascó i Barcelona, el Manifest Ecologista de Prada de Conflent i la creació de la candidatura Defensa Popular amb què Joan Carranza va ser elegit alcalde d'Ascó, l'any 1979, comprometent-se «a lluitar per la supervivència del poble» quan tot ja estava pràcticament dat i beneït, i havent-se d'enfrontar amb el «boicot» i el «joc brut» que van fer que s'acabés exiliant d'Ascó, com desenes de famílies més.

«David va veure que la lluita contra Goliat estava sentenciada quan el 1981 el Parlament, amb majoria de CiU i suport d'ERC i UCD, va donar llum verd a les nuclears a Catalunya», conclou Xavier Garcia.

Segons assenyala l'últim episodi d'Ascó «és conseqüència de moltes coses que intuíem llavors i confirma les previsions que fèiem en el sentit que, ara com aleshores, el sector nuclear és com una secta que oculta informació».

Garcia diu que «el monopoli energètic elèctric, el sector bancari i l'entorn militar, que falsament anomena ‘civil' la tecnologia de la bomba atòmica, tenen una gran capacitat mafiosa i s'associen contra els que acabem sent consumidors indefensos i ciutadans desinformats».