Les mostres de condol per la mort del pedagog Gonzalo Anaya coincidien ahir a definir-lo com una persona sempre disposada a participar en l'actualitat a favor de l'ensenyament públic, de les persones nouvingudes, dels sectors més desfavorits de la societat o de les llibertats nacionals i civils.

La seua avançada edat no li va impedir participar en els últims anys en nombrosos actes públics, tant com a membre honorífic del Consell Escolar Valencià –màxim òrgan de consulta en matèria educativa del País Valencià– com a conferenciant per institucions acadèmiques o activista en nombroses plataformes cíviques. La seua figura, cofada amb la seua inseparable boina, es deixava veure en més d'una manifestació.

En les passades eleccions generals de 2008, igual que en les anteriors de 2004, va encapçalar la candidatura per València d'Esquerra Republicana, l'únic partit al qual va estar afiliat en la seua vida, si bé des de la seua joventut, com a mestre, va participar en les activitats de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la UGT. Per la seua vinculació sindical, després de la Guerra Civil va rebre una sanció de la Comissió Depuradora franquista i va ser «destinat», a tall de confinament, al poblet de Cañizar de Amaya, a Burgos. Ell va aprofitar eixe període per a estudiar la Llicenciatura de Filosofia i Lletres.

En 1953 va guanyar la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de Santiago de Compostel·la, i el 1973 va obtenir la mateixa plaça en l'Escola de Magisteri de València. El 1985 va ser nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València, que l'any 2004 el va distingir amb l'atorgament de la seua Medalla d'Or i l'edició del llibre Gonzalo Anaya: la passió educativa, en reconeixement a tota una vida dedicada a la dignificació de l'ensenyament públic. En la seua intervenció d'agraïment, Anaya no va deixar de donar claus dels seus plantejaments pedagògics: «El que cal fer és ajudar a créixer en llibertat, ajudar els menuts a ser el que vulguen ser i, sobretot, estimar-los i ser feliç fent-ho», va dir.

En paraules de Vicent Maurí, dirigent del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana, Anaya «era una d'eixes persones imprescindibles, una persona crítica i compromesa, lluitadora, defensora i representativa dels valors dels mestres de la República».

Les seues idees i propostes les va expressar en una variada producció escrita, en la qual destaquen llibres com Una ruptura en la enseñanza, de 1976, i Qué otra escuela , escrit en 1979.

Diverses institucions porten el seu nom: un centre de secundària del poble de Xirivella, l'Escola d'Estiu del Moviment de Renovació Pedagògica i la Confederació d'Associacions i Pares d'Alumnes del País Valencià.