La Generalitat hauria de demanar (d'exigir) la presència catalana en el Consell de Ministres espanyol. No es tracta, òbviament, que algun ministre sigui català (Corbacho o, encara que estigui de baixa laboral, Chacón), ja que la nacionalitat dels ministres és un paràmetre absolutament accidental. Parlo que la Generalitat, en el sentit institucional, tingués presència en les reunions deliberatives del govern espanyol. Si es vol, només com a observador o amb un vot ponderat, però presència a La Moncloa. Perquè, si es demana la presència dels catalans en el Consell de Ministres europeu, o la presència dels catalans en les institucions internacionals, per què no hi ha d'haver presència catalana (oficial) a les institucions espanyoles? Agradi o no agradi, la Constitució espanyola diu que l'estat és autonòmic, i aquest és un principi que s'ha de respectar i ha de tenir alguna visualització pràctica. Divendres passat, el consell de ministres espanyol va aprovar acords que tenien a veure amb inversions en infraestructures derivades de la reforma de l'Estatut, i d'altres, amb la situació de sequera. Són acords que afecten directament Catalunya i que, en un sentit autonòmic, federal, plural o com es vulgui dir de l'Estat, tenen a veure directament amb el nostre país. Així, els consellers de la Generalitat han de ser presents en aquesta presa de decisions que afecta directament el país. No pot ser que els consellers de la Generalitat s'assabentin dels acords del Consell de Ministres espanyol a través de la roda de premsa de la senyora De la Vega (ni que sigui retransmesa en directe pel canal 3/24), o que se n'assabentin per les informacions periodístiques o per les comunicacions oficials de la setmana entrant.

Quan el Consell de Ministres del govern espanyol tracta temes que afecten directament Catalunya, el govern de la Generalitat ha de ser-hi present i, fins i tot, poder-hi dir la seva. Una mesura com aquesta podria portar a un problema de funcionament de les reunions de l'executiu espanyol, però aquest no és el nostre problema. L'estat de les autonomies, amb cafè per a tothom, no el vam inventar els catalans, sinó els apanyols (per interès propi, tant dels espanyols de centre, com dels d'esquerra, com dels de dreta), i les solucions tècniques les han d'inventar, també, ells. Quan el Consell de Ministres espanyol decideix donar diners per a una obra de govern o una altra, al costat del ministre del ram o del portaveu de torn, ha de comparèixer el conseller de la Generalitat corresponent, perquè quedi clar davant de l'opinió pública que no és Madrid, l'agent únic de repartir els subsidis. En definitiva, la política la fa, als ulls dels electors, qui té diners per repartir, i aquí hi hem de ser tots. Per tant, a partir d'ara m'agradaria veure Montilla, Nadal o Carod al costat de De la vega, en la pròxima roda de premsa del divendres. Perquè quedi clar que els diners que s'inverteixen a Catalunya són inversions decidides amb criteri autonòmic, no centralista. És una bona manera de començar a exercir el dret a decidir. I una bona manera de posar fi a la percepció que són ells els que decideixen què fan amb els nostres diners.