Les dones fa dècades que lluiten gràcies a l'esforç personal i de les seves organitzacions històriques a través de l'acció emmarcada en els seus valors de pensament de justícia social, com a matèria comuna. Van començar a tenir pes en la societat durant els moviments socials de principi del segle passat i que han perdurat fins ara, amb els parèntesis de les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Des de plantejaments llibertaris, anarquisme i feminisme defensaven els interessos laborals i socials conjuntament amb els homes, així com també la seva pròpia emancipació. Ángeles López de Ayala, Belén Sagarra, Teresa Claramunt, Teresa Mañé, Frederica Montseny, Clara Campoamor, Margarita Nelken, M. Teresa León i Dolores Ibarruri van ser motors de canvis progressistes i grans lluitadores pels drets de les dones. Amb l'arribada de la II República, el 1931, la dona va poder ser elegida, i poc després va tenir dret a vot. Durant aquest període exercirien responsabilitats municipals Guillermina Medrano (València), Antònia Adroher (Girona) i Maria Domènech (Banyoles), una mostra de gent que van posar el seu gra de sorra en favor d'una societat més igualitària, que s'estroncaria amb la Guerra Civil, en què la dona va tenir un paper rellevant en favor del constitucional govern de la II República.

Tot i que és evident que existeixen nexes genètics en els éssers humans que marquen tendències en els comportaments, no és menys cert que la influència més gran sobre la dona o l'home té a veure amb l'entorn social on conviuen. Per tant, independentment del sexe o estatus, una persona podrà actuar d'una manera o d'una altra en funció de l'educació rebuda i dels ambients en què es mou. Si ens preguntéssim per què un alt percentatge de persones del gènere femení són més emotives, expressives, intuïtives, sensibles, tindríem difícil resposta, tot i que alguns segurament ens dirien que una part pot ser hereditària de mares a filles. S'ha comentat la relació de la pròpia realitat històrica, que quan els homes eren fora de casa per anar a caçar o per les guerres les dones es quedaven als poblats amb els fills, sense recursos, la qual cosa feia que haguessin d'utilitzar la part imaginativa i emocional com a matèries primeres educatives. I el mateix en els homes, a la pregunta de per què arrisquen més físicament, hi trobaríem un argument semblant. En canvi, tots dos han estat parits per una dona.

Està demostrat que la genètica és capaç de provocar transformacions rellevants en els caràcters a través de milions d'anys, no a curt termini. Un ésser humà, dona o home, que es mou en un ambient d'injustícia, violència o marginació social generalment és més agressiu que el que viu en una situació estable. En relació amb la capacitat de fer mal, si bé és cert que marca pauta l'estat anímic, el volum danyós està determinat segons l'estat físic. Mentre la tendència en qüestió d'opulència física sigui favorable al mascle, aquest continuarà dominant l'apartat de l'agressivitat, i no la raó. Al final la imposició passa factura i la força de la raó és fonamental, i si no només cal repassar la història, passada i recent; podrem observar que els intervencionistes que agredeixen els dèbils per llurs interessos personals acaben fracassant.

Els dèbils físicament poden ser els forts intel·lectualment, i en canvi el fort d'aparença sol tenir poques qualitats creatives, i per això precisament necessita utilitzar la força. Els éssers intolerants i agressius, no se'ls pot combatre exclusivament amb mesures coercitives, sinó amb activitats culturals, formatives, educatives i terapèutiques dirigides per professionals. Les dones d'avui tenen una llibertat guanyada a pols, intervenen en temes socioeducatius i empresarials, ocupen responsabilitats i necessitaran menys dinàmiques protectores que les debiliten, com les quotes. Potser la lluita feminista de futur, com els seus orígens, serà la dedicació a aspectes de contingut compartit que afecten el conjunt de la societat, educació, igualtat social, drets, habitatge, treball i retribucions. Una dona ha de poder ocupar qualsevol càrrec; no obstant això, en el debat successori, s'hi hauria d'afegir el del model d'estat, ja que potser dones i homes més que una reina prefereixen una presidenta electa i un equip de moltes dones dins una moderna república federal, amb més capacitat resolutiva.