L' horror dels camps de reclusió i extermini nazis és l'horror que mai no acaba de dir-se, una ferida de la humanitat impossible de cicatritzar i ineludible de recordar. Hi ha altres horrors encara recents que poden dur a la mateixa consideració. Dirigida pel canadenc Paolo Barzman, que sobretot ha treballat per a la televisió, la pel·lícula Aritmética emocional, que ara s'estrena a l'Estat espanyol mesos després de ser programada a la secció oficial del festival de Sant Sebastià, vol plantejar, però, la necessitat d'una dosi d'oblit per poder afrontar la vida després de l'horror. De fet, aquesta no és una consideració aliena a alguns dels supervivents dels camps nazis. Ara bé, pot resultar discutible que el film de Barzman (amb un guió de Jefferson Lewis basat en una novel·la de Matt Cohen) derivi el fet d'aferrar-se a la memòria cap a una mena de patologia emocional. D'aquí, afirma tant la necessitat de l'oblit que converteix aquells que cultiven la memòria en personatges obsessius, de manera particular l'interpretat per Susan Sarandon, una jueva supervivent de l'Holocaust que, quan era una nena, va coincidir al camp de reclusió de Drancey, als afores de París, amb un nen anglès (capturat per un error de la policia francesa al servei dels alemanys) i un jove resistent antinazi que va protegir les dues criatures abans de ser traslladat a Auschwitz. Aquest home va sobreviure al camp d'extermini, però després encara va haver de suportar l'horror d'un gulag soviètic abans de ser confinat a un hospital psiquiàtric de Moscou, on la seva antiga protegida el localitza després d'una llarga recerca.

Aritmética emocional, tot i que recorre als flashbacks per fer visualment present la relació dels tres personatges al camp de Drancey, transcorre en una jornada que, quaranta anys després, reuneix els supervivents a la casa canadenca de Melanie, nom del personatge encarnat per Sarandon. També hi són el seu marit infidel, un professor universitari que interpreta Christopher Plummer, el fill i el nét de la parella. La dona sembla mig dividida entre la memòria encara més reviscolada amb el retrobament (que li revela el profund lligam amb els dos homes del passat) i la dosi d'oblit que li reclamen els seus familiars perquè visqui el present. Ella aposta per la memòria, però, com s'ha plantejat des del punt de vista del film, es fa per la necessitat de l'oblit, fins que s'acaba mostrant com una obsessiva. És un pressupòsit que no és aliè a la certa simplificació amb la qual s'aborda un tema ben complex. Això mentre la certa elementalitat de la posada en escena fa present la formació bàsicament televisiva de Barzman. I en aquest nivell de simplificació pot fer la sensació que es desaprofita un repartiment que reuneix Sarandon, Plummer, Byrne i el bergmanià Von Sydow.