En el darrer festival de Canes, fora de concurs, va aconseguir revelar-se l'hermètic secret que envoltava el rodatge de la darrera producció de Woody Allen, Vicky Cristina Barcelona. Un rodatge que per alguns ha suposat un excés d'implicació política i per altres s'ha convertit en la materialització de la projecció definitiva de Barcelona. Així, després dels Jocs del 92 i de Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar, la gran projecció de l'imaginari de la ciutat devia passar per Woody Allen. Per tant, l'expectativa era immensa per descobrir de quina manera hauria arribat a representar Barcelona, el cineasta predilecte de Manhattan, i la manera com hauria aconseguit integrar els dos grans mites de l'star system ibèric –Penelope Cruz y Javier Bardem– dins l'entrellat de la història. Un cop vista la pel·lícula, la veritat és que la proposta de Woody Allen no té cap misteri i no desperta gaires passions, ja que la imatge que dibuixa de Barcelona –i de Catalunya– de rebot no és altra que aquella imatge tòpica d'allò espanyol que certa cultura estrangera no ha parat de dissenyar des que Prosper Merimée va construir la seva Carmen, barrejada amb tots els tòpics que els darrers anys no han fet més que alimentar l'imaginari turístic de la ciutat. La impressió final és que, amb Vicky Cristina Barcelona, Woody Allen ha fet com va fer John Ford amb Mogambo, utilitzar el rodatge per tenir unes vacances pagades.

Agafar-s'ho de broma

Vicky Cristina Barcelona és, en tots els sentits del terme, una pel·lícula turística. Dues noies americanes volen passar un estiu fent turisme a Barcelona. L'excusa que tenen no és altra que fer un treball universitari al voltant de la identitat catalana, qüestió que per Allen no és altra que fer un treball sobre l'arquitectura de Gaudí. La suposada identitat catalana no triga gaire a transformar-se, amb els acords de la guitarra de Paco de Lucía, en una identitat mestissa, en la qual la llengua catalana no existeix –en el mercat els rètols de les verdures són en castellà– i tots els referents acaben passant pel flamenc. En aquest context els dos personatges ibèrics que marquen la retrobada de les dues protagonistes no fan més que recuperar un seguit de mites espanyols que funcionen a la perfecció dins l'inconscient americà. Ell –Javier Bardem– no és més que la construcció de la quinta essència del mascle espanyol, una mena de Don Juan que tira l'esquer a les dones que veu, que no para d'afirmar la seva força sexual i que és capaç de seduir amb la seva virilitat. Ella –Penélope Cruz– és la dona dominada per la gelosia, la qual davant la promiscuïtat del mascle no vol altra cosa que la sang i la venjança. De quina manera aquests éssers arquetípics s'integren al paisatge de Barcelona? Des de les primeres escenes, veiem que allò que interessa a Woody Allen no és altra cosa que una Barcelona postal allunyada de tota realitat. Quan els protagonistes passen per la plaça Sant Jaume tenen com a rerefons un correfoc que embelleix la situació. Quan s'asseuen en una terrassa aquesta té vistes a la ciutat. Quan es troben amb les prostitutes, no són més que meuques de disseny.

Ciutat falsa