Tot i semblar una paradoxa, el programa informatiu que tracta la política catalana amb major serietat, és el paròdic Polònia. Hi deu ajudar, a banda de la sòlida formació d'historiador rebuda per Toni Soler, la seva relació privilegiada amb brillants periodistes que expliquen en privat més coses del que publiquen. És per això que, sota format humorístic, i en la tradició catalana de la sàtira política, sovint els guionistes anticipen esdeveniments o converteixen en hegemòniques les interpretacions oficioses de la realitat. Un dels darrers gags consistí en la paròdia d'una marató televisiva en què el President provava d'aixecar els ànims del país, sense aconseguir-ho. Era evident la seva al·lusió a la «Catalunya optimista» i desnacionalitzada que, al llarg de la darrera campanya electoral, tractava d'oposar-se a la Catalunya moralment derrotada del període 2003-2008.

Més enllà de l'humor, element catàrtic que permet una relació més relaxada amb la crua realitat, la fase històrica actual sembla passar d'una «Catalunya emprenyada» –segons el terme cisellat per Enric Juliana– a una de deprimida. Els darrers cinc anys han estat un període d'acceleració històrica en què diverses fases col·lectives –esperança de canvi, expectació, frustració, desencís– s'han alternat amb bocins d'eufòria, ressentiment i resignació. En termes de psicologia clínica, potser hauríem de parlar d'un trastorn bipolar que dificulta l'anàlisi objectiva dels fets i impedeix entendre què és allò que ha anat passant.

L'arribada de les esquerres al govern de la Generalitat a finals del 2003 va suposar un sotrac a l'estabilitat generada per un pujolisme en una darrera etapa difícil, amb una Espanya progressivament hostil. El nou període semblava anunciar canvis anhelats; un escorament a l'esquerra pel que feia a polítiques socials, i una nova relació amb Espanya, basada més en un nou estatus que en un estatut més.

Davant la nova situació, l'assetjament, en el llenguatge i la gestualitat, fou aclaparador. Els equilibris de la Transició semblaven alterar-se, i revoltats els seus beneficiaris, van emprar la crítica i l'amenaça per neutralitzar qualsevol transformació que qüestionés allò obtingut o preservat entre 1975-1982. Tanmateix, els problemes no vingueren exclusivament de fora. Les pròpies contradiccions de la coalició governant no van trigar a evidenciar-se. En un context globalitzat, les polítiques efectivament portades a la pràctica van deixar clar que allò entès tradicionalment com «d'esquerres» no tenia cabuda en la praxi política. Que les polítiques afavoridores de la igualtat social serien vetades pels seus propis teòrics defensors, tot deixant clar que algunes de les seves propostes –pactes nacionals, noves cultures de l'aigua, no-polítiques laborals, lleis de dependència– eren més una qüestió retòrica que una possibilitat real, i més en un context de reforçament de les diferències de classe acatades no sense hipocresia pel gros de catalans.

Amb el pretext del finançament, la pròpia sociologia dels polítics, l'ombra allargada dels poders fàctics o les fórmules clientelars importades de l'Espanya meridional hi tenien un paper destacat en aquesta voluntària negligència. De manera paral·lela, l'intent de refer les relacions Catalunya - Espanya des d'un plànol d'igualtat fracassà de manera rotunda.

S'interpretà, no sense raó, com una impugnació dels pactes de la Transició, i el nou Estatut, com un jugador de rugbi que tracta de córrer amb la pilota ovalada sota el braç amb la intenció de guanyar terreny, fou interceptat abruptament per una munió d'adversaris fins a plantar-hi una mêlée paralitzadora, amb impossibilitat d'avançar.