Monzó va recordar ahir que només s'havia trobat una vegada amb Maria Àngels Anglada, davant la ferreteria Tribulietx de Figueres, quan hi anava a comprar cargols. «Vam tenir una conversa molt breu. Com a narrador, em podria inventar una altra situació més interessant, però no ho faré.» El que sí va fer va ser defensar, no concretament Anglada, que va ser professora de l'institut figuerenc, però sí la figura del professor d'institut que escriu: «Durant molt de temps hi ha hagut prejudicis respecte als professors d'institut que es dediquen a escriure, com si tinguessin un nivell d'exigència baix. Com tantes altres coses que es diuen, això no s'ha demostrat. Terenci Moix, en canvi, tenia una certa obsessió contra els escriptors de diumenge a la tarda, com una manera de reivindicar una certa professionalitat de l'ofici d'escriure.»

A Monzó li van preguntar en quin percentatge se sentia empordanès. «Me'n sento molt poc», va dir, i va afegir-hi amb el seu habitual sentit de l'humor: «Em molesta una mica la idea que els empordanesos se sentin una mica com els castellanos viejos de Catalunya. Són una gent collonuda, però si tinguessin una mica menys de presumpció, els aniria molt bé. Aquí es parla molt de comarques gironines i d'altres eufemismes, però l'adoració per la província que hi ha aquí dalt no l'he vista enlloc més de Catalunya. No és estrany que a Girona li diguin Can Fums, pels fums de l'arrogància i pels fums de la Torras Hostench, i tot això li va una mica en contra. Crec que aquí algú hauria de fer una revista que es digués Can Fums, igual que als de Darnius els hi diuen bocagrocs i va haver-hi un grup de rock que es deia així.» Ben informat sobre la realitat empordanesa, Quim Monzó va continuar així la seva argumentació: «Vinc sovint per aquí i m'agrada molt llegir a l'Hora Nova i l'Empordà que, quan algú ha fet alguna proesa com ara arribar a l'Antàrtida, es remarqui que tenia una àvia empordanesa.» Això va anar acompanyat d'una reflexió sobre l'existència d'altres empordans més enllà de la plana, com ara les Garrotxes d'Empordà.

Sobre el parèntesi de sis anys que va precedir la publicació de Mil cretins, Monzó va dir: «No m'ha agradat mai ser molt prolífic i, a més, hi ha tants llibres per llegir i tantes coses per fer... A més, també va haver-hi circumstàncies personals: vaig acompanyar els pares en la seva davallada final. Afortunadament, sóc d'una mena d'escriptors que no té contractes amb editorials. Ara s'escriu molt, potser massa, i llibres molt gruixuts. Jo sóc del parer que en una pel·lícula una història ja està explicada amb una hora i mitja, i no calen tres hores, com sembla que ara sigui la tendència de molts directors. I en la literatura, també crec que el conte és el format perfecte per al món que vivim, sense menysprear la novel·la, però crec que molts d'aquests llibres tan llargs que es fan ara els compra gent que no els llegeix i que els té ben visibles a casa per demostrar que té una alta cultura.» Monzó no va voler parlar de nous projectes: «Mentre no deixis d'escriure, pots estar anys sense publicar res. A més, sempre s'ha de deixar obra pòstuma, un llibre inacabat en un calaix amb la consigna que el cremin i que no es publiqui. Llavors diran: el traïm a ell o a la literatura? I, sobretot, quin tant per cent ens avançarà l'editorial?»