Fa 75 anys, Esquerra era l'alternativa a la dreta catalanista; era la gent que cridava «Visca Macià, mori Cambó». No era cap escissió de la Lliga, i estava formada per persones treballadores, humils i populars (i algun burgès il·lustrat). Érem i som els de la caseta i l'hortet, que defineix un projecte de societat que defensa la propietat, la seguretat, l'esforç, la lliure iniciativa, la justícia social i la solidaritat.

Esquerra també prové de la república i del govern, de la defensa del civisme, el patriotisme, la fraternitat i la igualtat. Amb un Estatut més escarransit que el que tenim ara, Macià, com Prat de la Riba a la Mancomunitat, va crear importants estructures d'estat: la planificació comarcal, la ciutat obrera de vacances, la Universitat Autònoma, la promoció turística, la legitimació del vot de les dones i el dret al divorci.

L'Esquerra del 31 era federal o confederal. No va ser fins al congrés del 1993 que es aprovar una declaració ideològica que per primer cop definia el partit com a independentista. No ens podem comparar amb Escòcia ni el Quebec ni Euskadi, on fa 75, 50 i 35 anys, que l'independentisme té presència institucional.

No érem res fa 30 anys, la nostra representació era simbòlica. Ara tenim diputats al Congrés i al Parlament, centenars d'alcaldies i regidors, també a València, estem al govern balear i al de l'Ajuntament de Perpinyà. Hem avançat, però encara hi ha molt a fer. Patim actualment una conjuntura a la baixa que es deu als cops de volant i als tremolors de cames de la direcció i al poc esforç de la militància d'inserir-se en la societat civil. Un autèntic militant d'Esquerra hauria de conèixer una quarantena de votants perquè la seva opinió estigués fonamentada en la d'aquells a qui volem ajudar. Per no tenir suficient xarxa per la base i també per errors mediàtics o tàctics de la direcció, sortim molt perjudicats pel vot útil. Hem de superar aquests colls d'ampolla per arribar al sostre d'1.800.000 possibles votants, que segons dades del Baròmetre d'Opinió Pública són d'alguna manera catalanistes i d'esquerres.

El congrés nacional ha de decidir el rumb d'Esquerra. Davant d'això, alguna candidatura s'ha posat nerviosa; es pensa que la meta de la independència és a la cantonada i que no val la pena estar al govern. Volen obligar-nos a córrer una cursa de cent metres llisos perquè tenen el miratge que el cel està a tocar. Però aquesta carrera només porta desgast i provoca, al final, desengany.

Atribuir tots els mals d'Esquerra a l'acord d'entesa també és un error. Potser hi hagi sectors molestos amb aquest pacte de govern, però el que fa més mal és la manca de credibilitat i els cops de timó. Això és el que fa que se'ns escapin vots cap a l'esquerra sucursalista o cap a la dreta catalanista. Fixem-nos en la Xunta Aragonesista (XA) i Eusko Alkartasuna (EA), arrasats en les eleccions autonòmiques i en les generals. La XA ha practicat una dura oposició al PSOE i EA encara ara està en un govern sobiranista i amb un projecte d'autodeterminació. Seria bo, per tant, que les anàlisis polítiques fossin més acurades.