M'han caigut a les mans unes xifres que fan pensar i posen la pell de gallina. Esgarrifen perquè estan fetes a base de persones. Són gent com vostè i com jo. Si fa no fa amb els mateixos maldecaps i les mateixes il·lusions. L'única diferència que determinarà que ells siguin refugiats ambientals i vostè i jo no, és el lloc on hem nascut. Miri, segons un organisme que depèn de les Nacions Unides, que es diu Institut de l'Ambient i Seguretat Humana, es calcula que l'any 2010, és a dir demà passat, 50 milions de persones es veuran obligades a deixar les seves cases per culpa de factors ambientals. Una xifra que l'any 2050 serà de 150 milions de persones, persones que seran refugiats ambientals. Milions de persones que d'avui per demà es quedaran sense casa perquè ja no tindran terres on construir ni edificar una llar. Els experts en el canvi climàtic ja fa anys que anuncien i avisen als habitants de petites –i no tan petites– illes de prop d'Austràlia, Hawaii, Papua-Nova Guinea, Bangladesh o el Vietnam que es vagin mentalitzant d'evacuar les que fins avui encara són casa seva. Però també fa temps que alerten de la sequera i la preocupant reducció de les reserves d'aigua al Txad, el Sudan, el Níger, Somàlia, Kenya o el Camerun. Tant la crescuda de les aigües dels oceans com l'ampliació de superfície desèrtica donarà com a resultat milers de milions de desplaçats. Fins ara els moviments migratoris o desplaçaments obligatoris eren per raons econòmiques i/o polítiques. Tots teníem al cap imatges de persones que fugien de les seves terres obligats i empesos per por de ser perseguits per la seva religió, raça, nacionalitat, opinió política o pertinença a un determinat grup social lligat a una manera de pensar. Ara, sis de cada deu migracions, un 60%, són per culpa de factors mediambientals –sequeres, inundacions, huracans, terratrèmols– i les seves conseqüències: fam, desnutrició, malalties, infeccions que massa vegades acaben derivant en violència. No sempre és a causa del tan gastat escalfament global. De vegades, massa sovint, hi ha la mà de l'home al darrere d'aquestes desgràcies. N'hi ha prou amb una mala gestió del territori o una sobreexplotació dels recursos perquè ajudin a fer més grans els desastres. El tsunami del sud-est asiàtic i l'huracà Katrina, per exemple. Dos casos que haurien pogut tenir uns resultats ben diferents si no s'haguessin destruït els manglars que haurien amortit la força de l'aigua del mar a Pookhet i la resta d'illes afectades i uns dics de contenció que no estaven ni ben dissenyats ni ben construïts a la badia de Nova Orleans. A més, malgrat que sigui una realitat que ens acosta la televisió, tot això ho veiem molt lluny i ens impressiona veure la situació a Birmània i a la Xina després de les inundacions i del terratrèmol. Com si a nosaltres tot això no ens pogués passar… Se'n recorden, de les inundacions al centre d'Europa fa dos estius i dels incendis que van calcinar Grècia? O de les inundacions d'Euskadi de fa quatre dies? Ja ho sé, que no hi ha hagut refugiats ambientals ni desplaçats però… Se'n recorden, de l'huracà Katrina i de les gairebé 300.000 cases destruïdes? Se'n recorden, dels problemes que hi va haver amb tots els desplaçats perquè vivien com vivien en un país poderós –els Estats Units–, per no dir en el país més poderós del món? Si ja hi va haver problemes per atendre i gestionar els desplaçats i refugiats ambientals que va generar aquell huracà què passarà en els pròxims anys quan milions de persones es vegin desposseïts de les seves terres i les seves cases? Què passarà quan d'aquí a dos anys siguin reals i es facin efectives aquestes xifres que fan servir les Nacions Unides de 50 milions de refugiats-desplaçats?

El professor de polítiques públiques de la Universitat d'Indiana, Rafael Reuveny, i autor d'Ecologia política creu que ens hauríem de mentalitzar tots plegats que vivim, que compartim un planeta que entre tots l'hem fet canviar. Reuveny és del parer que els que puguin fer-ho haurien d'ajudar aquelles persones perquè es puguin adaptar als canvis en les seves respectives comunitats. Si això ja no és possible perquè hem fet tard, Reuveny apunta que s'hauria de mirar de trobar-los un lloc, unes terres menys amenaçades pel canvi climàtic o per altres riscos que hàgim pogut generar nosaltres o els nostres països, perquè si no, aquestes mancances poden derivar en problemes més greus que, més tard o més d'hora, es poden acabar reproduint i estenent i afectant tothom.