«Canet és un raconet tranquil per pensar i treballar quiet.» Aquesta frase, atribuïda a Lluís Domènech i Montaner, recull l'essència de l'últim treball de l'historiador Carles Sàiz, publicat per Edicions els 2 Pins de Canet. Lluís Domènech i Montaner (1849-1923). El llegat arquitectònic, polític i cultural a Canet de Mar omple el buit existent sobre la figura i l'obra d'un dels personatges cabdals del modernisme que, malauradament, no ha assolit la mateixa projecció que coetanis seus. Nascut a partir d'un article del mateix Sàiz, l'obra, entesa en la forma com a llibre de regal però amb un fons de notable interès, recupera l'extens llegat de l'arquitecte no tan sols al municipi maresmenc. «No és només un volum localista, perquè calia donar una imatge global de l'artista i polític, però sí que he volgut posar Canet al lloc que li correspon en l'obra de Domènech i Montaner», assenyala Carles Sàiz. I quin és aquest lloc? Doncs el de ser el «banc de proves» de moltes de les obres, dissenys i estructures reconegudes que es van aixecar principalment a Barcelona. «A Canet es van dibuixar els plànols del Palau de la Música, es va gestar l'Hospital de Sant Pau i es van dissenyar els edificis de l'Exposició Universal del 1888», recopila l'autor.
I és que els lligams de l'arquitecte modernista i Canet eren ferms i profunds. Canetenc per part de mare i posteriorment per part d'esposa –Maria Roura–, dos dels seus vuit fills van ser batejats a la parròquia de Canet. «El seu oncle Ramon Montaner Vila jugarà un paper clau en l'etapa inicial de l'arquitecte i li facilitarà els grans encàrrecs arquitectònics com ara l'Editorial Montaner i Simon i el Palau Montaner de Barcelona», recull Sàiz. A la figura més coneguda del geni que aixeca belles formes de pedra, s'hi afegeix la de polític compromès amb el seu país. «Domènech i Montaner va portar al Maresme les idees del catalanisme forjat a Barcelona i les va fer créixer en el seu deixeble, el doctor Marià Serra, el primer alcalde catalanista de Canet», rememora l'autor.
Però l'obra, rigorosa i profusament il·lustrada, també té un espai digne per dedicar al vessant més humà del personatge. I hi trobem un Domènech i Montaner que baixava del tren a Canet i es feia dur en tartana fins a l'actual Casa Museu de la riera de Sant Domènec mentre els veïns sortien a rebre'l en comitiva. «La seva relació amb la gent del poble era constant i fruit d'aquest contacte ha quedat constància de la seva participació en la vida cultural i festiva», apunta Sàiz, que explica que són obra de l'arquitecte peces com ara el disseny de la senyera de l'Orfeó Canetenc, l'escut i la bandera de Canet del 1915 i els gegants modernistes de Santa Florentina del 1889/90.
L'estudi sobre Domènech i Montaner també ha permès descobrir molt de material nou i constatar paral·lelismes evidents com per exemple el de la casa Roura de Canet i la casa Agustí de Badalona. «És un personatge polièdric amb una gran capacitat creativa i una sòlida formació», insisteix l'autor. I la part menys lluïda de l'arquitecte? Carles Sàiz somriu enigmàtic. «Aquesta és una pregunta que es respon llegint el llibre.» L'esquer ja està llançat.
)
