Q uan va saber-se que Alexandr Sokurov tenia el propòsit de rodar una pel·lícula sobre la guerra de Txetxènia, es va poder témer que l'ànima russa que invocava a L'arca russa (d'altra banda, un impressionant exercici de posada en escena a través d'un únic pla seqüència de noranta minuts de durada rodat a l'Hermitage de Sant Petersburg) es transfigurés en la mare Rússia que, passant per alt la seva violència tirànica, s'erigeix com a pàtria comuna. En tot cas, Sokurov, un dels directors més malenconiosos i alhora fascinants del cinema actual, no ha fet una pel·lícula militant a favor de la gran Rússia, sinó que ha assajat una proposta a favor de la pau i la tolerància que, això sí, ha convidat a dir que passa de puntetes sobre la realitat del conflicte mentre segueix una àvia coratjosa a la recerca del seu nét, un jove militar rus destinat a Txetxènia. Que hi passa de puntetes perquè, de fet, la guerra hi és fora de camp, sense fer-se visible, de manera que tampoc ho és, de visible, la violència exercida per l'exèrcit rus sobre la població txetxena. D'altra banda, tampoc ho és el terror de part de les milícies txetxenes finançades de manera obscura.

Tanmateix, no és tan fàcil minimitzar la proposta de Sokurov o, en tot cas, retreure-li el seu hipotètic poc compromís en relació amb la realitat del conflicte. Això perquè aquest cineasta, que tant estima les inspiradores imatges poètiques de Tarkovski, eludeix les imatges de la guerra a partir d'una reflexió moral que no es pot ignorar o menysprear. Sokurov, des d'una sensibilitat pacifista que pressuposa que la guerra és un desastre, no en mostra cap imatge explícita (però sí les seves empremtes, com ara una ciutat en ruïnes) perquè considera que, al capdavall, la guerra és un horror i una degradació humana que no pot expressar-se: cap reproducció no la pot abastar i a la vegada comporta el perill de fer-la espectacular i fins i tot embellir-la amb gestos heroics. D'aquí, Sokurov, pel qual, certament, el cinema és una recerca poètica, opta per una bellesa que vol ser salvífica per recordar a la humanitat que, en el context mateix de la guerra, és possible la voluntat d'acostar-se a l'Altre i comprendre'l. La seva protagonista és una dona vella que, sense poder i sense armes, coneix dones txetxenes, que també pateixen, mentre busca el seu nét. No és per res que aquesta àvia estigui interpretada per la soprano Galina Vixnevskaia, ara vídua del violoncel·lista Rostropòvitx, que volia ser un home de pau. Tanmateix, no és que les bones intencions de Sokurov no puguin relativitzar-se en la mesura que no es compromet amb una mirada crítica respecte de la violència de l'Estat rus. Però Aleksandra és una pel·lícula que convida a renovar la reflexió interminable sobre la manera com l'art pot abordar la guerra i contribuir a la pau.