diumenge, 1 de juny de 2008
> Capellans estressats
la galeria
JOSEP VALLS.
Suposo que a molta gent se li deu fer estrany, això que els capellans s'estressin. Com es pot estressar un home que té una professió tan benèvola i tranquil·la, tan espiritual? Aquest dia, en una reunió a Anglès (Selva), vaig veure que hi ha capellans estressats no pas per la feina que fan, sinó per la que no poden fer. La distància entre la doctrina i la pràctica quotidiana és gran, pel que fa als nostres capellans –parlant en general, és clar–. Quantitat de temes en això que en podem dir la vida moderna preocupen molta gent, i en canvi els capellans ni tan sols en parlen (en públic, vull dir), com si no hi poguessin fer res o com si no hi sentissin. Temes com les parelles de fet, l'envelliment del clero, la manca de vocacions, els divorciats creients, el paper de la dona dins l'Església, l'assignatura pendent de la primera comunió, els casaments pseudo-religiosos... i sobretot les secularitzacions, que ningú encara no ha explicat, ni bé ni malament, a la clientela. No poder fer o no poder dir deu cansar més que l'acció, i qui sap si l'estrès no els ve d'haver de mirar sovint cap a una altra banda, acotar el cap com a bons minyons que se suposa que han de ser (si els capellans no són bons minyons, qui ho serà?) i esbossar un somriure que els permeti sortir del pas. Tot això, i més encara, el meu amic Jaume Reixach (capellà estressat, d'ell ho sé segur) ja ho va dir públicament fa més de deu anys. I la cosa no para d'inflar-se (o de desembotir-se, depèn de com es miri).
|
