A priori sembla com si Peter Greenaway amb La ronda de noche proposés una curiosa operació de recuperació dels seus orígens. L'acció se situa l'any 1642 quan Rembrandt rep l'encàrrec de pintar un retrat d'un grup de membres de la milícia civil d'Amsterdam. Abans de començar a pintar l'obra descobreix que el capità que havia d'ocupar el centre del quadre ha estat assassinat i que existeix un complot entre els nombres de la ciutat que han de protagonitzar la tela. L'execució de La ronda de noche acabarà desvelant un misteri i tindrà una clara intencionalitat de provocació política per part de Rembrandt. Tant el retorn cap a un teixit més narratiu, com la idea de construir un thriller al voltant d'una obra clau de la pintura occidental i de convertir els protagonistes de la fosca trama en figures clau de la cultura occidental no fan més que aproximar La ronda de noche cap a El contrato del dibujante, la pel·lícula del 1982 que va servir per consagrar Greenaway com el paradigma del realitzador culte, que utilitzava els signes de la posmodernitat –la cita, la repetició, etc.– per construir una obra refinada que pretenia enllaçar perfectament amb els thrillers històrics d'Umberto Eco com ara El nom de la rosa, que triomfaven de forma paral·lela a l'ascensió de Greenaway.

Si hi ha alguna cosa que ha perdut a Greenaway al llarg de la seva carrera ha estat la desmesura. Els thrillers cultes varen donar pas a jocs conceptuals com ara Drowning by numbers en els quals la pel·lícula semblava articular-se a partir d'un curiós efecte de base de dades. Els jocs sofisticats varen donar pas a una iconografia hiperbarroca, a un seguit d'intents de traspassar les barreres d'allò púdic com per exemple l'escena de la violació col·lectiva de The baby of Macon i a la recerca de propostes excessives en les quals el cinema semblava voler trobar la lògica de l'art sense poder articular un bon equilibri, tal com va passar en el jeroglífic edificat al voltant de Las maletas de Tulse Luper, obra en tres parts que ha suposat el gran fracàs de la carrera de Greenaway.

Amb una trajectòria marcada per l'excés i certa inconsistència formal la gran qüestió que planteja el cinema de Greenaway no és altra que descobrir de quina forma pot arribar a ser possible un retorn cap als orígens, cap al cinema articulat en la dècada dels vuitanta. La ronda de noche és una pel·lícula que obra portes, però que acaba atrapada en els vicis i virtuts del cinema de Greenaway. El tema central té un interès clar, sobretot per allò que mostra sobre el compromís polític de l'artista i el joc que estableix amb la pintura com a jeroglífic xifrat. El problema radica en el seu excés de metratge, en la manera com l'artificialitat de la posada en escena no acaba d'integrar-se en el flux narratiu i sobretot, en la manera com les sortides de to no troben l'equilibri oportú.