Són gent maca i tenen la seva història, un xic perduts entre l'ànima nacionalista i el pragmatisme socialista. Tingueren la raó de ser en el suport a Pasqual Maragall, des del primer intent d'assolir la presidència de la Generalitat, i crearen el reducte més allunyat de l'aparell de la gran família del socialisme català.

Potser arribaren al zenit quan el tripartit assolí el govern català i a partir d'aquell moment pogueren lluir algun poder sectorial, sempre a l'ombra del PSC i amb poques possibilitats de protagonisme. Un cop produït el canvi, els Ciutadans pel Canvi (CpC) havien d'esdevenir, almenys en el nom, un cert anacronisme.

Però aquesta plataforma política, amb nom fora del temps i ideari més que difús, es resistí a morir. I, en la indefinició d'un projecte polític sense ambició política, acull al seu si aquell que els donà raó d'existència. Pasqual Maragall, desenganyat del socialisme orgànic i amb poca força per fer el salt al buit de la mà del Partit Democràtic Europeu, veu en el CpC el refugi d'un socialisme nacionalista de rostre humà i amb capacitat de mantenir la bandera del federalisme. Mentre els darrers reductes catalanistes del PSC es rendeixen als designis psoecialistes dels generals del Baix Llobregat, els CpC volen recollir les restes del naufragi i continuar endavant en la seva lluita.

Aquest cap de setmana, la família d'amics i coneguts del socialisme català ha convocat la seva novena convenció, al Prat de Llobregat. I diuen que Pasqual Maragall, un home sense partit i poc apreciat per l'aparell socialista, s'ha integrat en la direcció del CpC amb la idea de mantenir un petit espai de debat en la geografia política del país.

Tanmateix, els CpC són ben poca cosa quant a nombre d'adherits, però no poden ser menystinguts quant a capacitat intel·lectual i preparació política. Des de la seva pròpia consciència de resta de les restes, poden esdevenir un fòrum de debat prou important. El mateix anunci d'encapçalar campanyes a favor del federalisme i d'una nova llei electoral demostra la voluntat de ser. Segur, el president Maragall pot trobar en aquesta plataforma l'aixopluc del que es veu tan necessitat.

Amb tot, potser ha arribat el moment que el CpC replantegi el seu nom i s'encamini a una refundació positiva, com a salt endavant que els pot convertir en un grup d'opinió, fundació de debat polític o plataforma nacional d'esquerres. Segur que, al marge dels partits polítics, però sense anar en contra d'ells, hi ha un espai per omplir, des del qual es pot elaborar doctrina política i es poden fer propostes serioses que portin cap a un reforçament del fet identitari català des d'una òptica progressista.