Reunida una diversitat de cronistes cinematogràfics a París amb motiu d'unes jornades de promoció del cinema francès, alguns col·legues van dir-me: «Chabrol té pel·lícula, i quan t'ho passes més bé és en una trobada amb ell.» No em va estranyar. Havia assistit abans a alguna roda de premsa en què el cineasta, presentant una pel·lícula seva en un festival, havia barrejat la seva murrieria (i a vegades el seu sarcasme) amb comentaris de simpàtic bon vivant amant del menjar. Assegut en un sofà d'una habitació d'hotel convertida en sala d'entrevistes, em va semblar que el director de La cerimònia (i de tantes altres pel·lícules amb Isabelle Huppert) s'havia fet definitivament vell. Tampoc no és estrany. Han passat gairebé cinquanta anys des de l'eclosió de la Nouvelle Vague, i els seus supervivents tenen, com a mínim, més de setanta anys. Però només començar a parlar a propòsit d'Una chica cortada en dos, film recentment estrenat a l'Estat espanyol i per això mateix el pretext d'aquest article, vaig adonar-me que Chabrol mantenia la vivor i l'agilitat mental. I que, com reflecteix el seu cinema, continua dedicant impagables comentaris punyents a la burgesia francesa, preferentment la de províncies. De fet, amb mirada implacable, l'ha convertida en la seva matèria d'estudi i objecte d'un retrat que va ampliant-se i renovant-se amb el temps. En aquesta ocasió, ambienta el retrat a la ciutat de Lió i, havent fet sovint atenció a la baixa, es concentra en l'alta burgesia, de la qual el cineasta va dir que no s'havia d'oblidar que va donar suport al general Petain.

Interpretada per Ludovine Segnier, la noia de la seva última pel·lícula és una presentadora de televisió mig partida entre un escriptor madur i seductor que l'enganxa sexualment i un jove eixelebrat de l'alta burgesia lionesa que, a la manera d'un caprici, s'obsessiona a voler-se casar amb ella. Aquest jove, encarnat pel grandíssim actor Benoit Magimel, du un cotxe descapotable i, sense pensar-s'ho dues vegades, és capaç d'aparcar-lo damunt la vorera. La ciutat és seva. I també pot interrompre qualsevol acte públic amb un comentari impertinent. Nen mimat de la mare, fa el que li dóna la gana. Chabrol va comentar que li havien dit que aquest personatge deu ser una volguda exageració caricaturesca, però el cineasta va assegurar que els tipus així existeixen: «Aquest ximple, no me l'invento. Jo n'he vist. Es pensen que el món és seu sense haver fet res. A més, ho dic literalment: no fan res. En tot cas, es dediquen a dilapidar fortunes. Es pensen que ho poden comprar tot.» Però Chabrol no sap si és pitjor el fill o la mare: «Ell és un estúpid, però ella pot ser més cruel quan es tracta de protegir els seus interessos.»

Claude Chabrol també va tenir l'ocasió de parlar de l'estat del cinema francès des d'una perspectiva crítica: «El nou sistema de finançament preveu que cada cop hi hagi menys recursos per als films d'autor que han singularitzat el cinema francès. En canvi, en la mesura que són rendibles i amb l'argument que corresponen al gust de la gent, dóna suport a unes pel·lícules que van rebaixant el nivell. Des de fa uns anys, el cinema francès cada vegada fa pel·lícules més ximples. Estic parlant de pel·lícules que són deliberadament mediocres.» Tot i això, Chabrol va veure's amb cor de riure's d'aquells que, des d'algunes revistes de cinema nord-americanes, afirmen que algunes pel·lícules reflecteixen que la cultura francesa és morta: «Què farien els nord-americans si llegissin algú que diu que la cultura nord-americana és morta? Se'n riurien, no? Doncs em sembla que s'ha de fer el mateix.»

I encara hi va afegir: «I no és que no és pugui parlar malament del cinema nord-americà. Si una part del cinema actual és absolutament grotesc, el nord-americà hi fa una gran aportació. El que passa, però, és que els nord-americans tenen claríssima una cosa: que el cinema és una arma. Han fet del cinema una forma de propaganda, començant pel seu mateix cinema.»

En tot cas, fins que pugui, Chabrol continuarà fent cinema a la seva manera. A diferència de Rohmer, amb el qual va escriure fa molts anys un llibre sobre Hitchcock que analitza els seus films sota la perspectiva de com actua el pes de la culpa en els seus personatges, no pensa retirar-se. «Ell, de fet, és més gran, de manera que no és estrany que es retiri abans que jo», va dir amb sornegueria. De moment, el cineasta té previst realitzar una altra pel·lícula amb Isabelle Huppert, la seva actriu fetitxe, l'actriu que té de model pel que fa al que n'espera, dels actors: «Des que em va dir que ella no interpretava, sinó que és el personatge, als actors els demano el mateix: que no interpretin, sinó que siguin.» En tot cas, ell continua sent Chabrol, tot un personatge.