Ahir es van celebrar els funerals per Sebastià Salellas i Magret, que va estar acompanyat en el seu adéu per persones que són advocats, jutges, fiscals, polítics, dirigents sindicals, treballadors, professors universitaris, però abans que res els seus amics. Va ser una cerimònia especialment sòbria. Va intervenir-hi un capellà que lluny de tenir cap protagonisme va anar donant la paraula als assistents. Hi van intervenir els seus fills, Benet i Lluc, la seva deixeble Mònica Tarradellas i el qui potser va ser el seu millor amic, Joan Sureda. Entre tots van fer un dibuix que va posar al descobert les múltiples facetes d'en Tià: la de pare, la de fill i espòs, la d'advocat, la de polític i la de professor de dret i també professor de vida, com va posar de manifest amb emoció Mònica, però per damunt de tot la d'una persona generosa i solidària, compromesa amb els més dèbils, amb aquells a qui la vida ha donat poques oportunitats. Han estat moltes les manifestacions públiques de dol que es van manifestar en la gran quantitat d'esqueles que van omplir les planes dels diaris dijous passat. Vaig trobar, però, a faltar la institucional de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. A la meva tristor, s'hi ha afegit la vergonya que van compartir amb mi tots els professors que ens vam trobar a l'església.Durant molts d'anys ens vèiem sovint. Era ja un costum entre nosaltres que un cop per setmana ens entauléssim i féssim un bon àpat. Parlàvem de tot. Dels nostres problemes personals i professionals i també de les alegries, però sobretot de política. Teníem diferències d'apreciació, però eren puntuals. Eren moltes més les coincidències. Coincidíem, per exemple, en la consideració del dret, especialment el penal i el processal penal, com una garantia dins de les relacions desiguals que es produeixen entre el ciutadà i el poder. M'explicava, i jo l'escoltava amb atenció, amb casos concrets com podia arribar a ser d'arbitrària la justícia penal i com n'era de dura l'aplicació de la pena privativa de llibertat. Les seves anàlisis de la realitat juridicopenal per als més desafavorits eren impactants. Davant d'això, em deia, no em puc quedar indiferent.
Mai parlàvem de religió. Ell era cristià i jo agnòstic. No obstant això, jo veia en les seves paraules i en la seva manera d'actuar la plasmació dels grans i indiscutibles valors de la doctrina cristiana. En la seva trajectòria vital, en el més ampli dels sentits, familiar, professional i social, s'hi abocava la seva generositat i la seva capacitat d'empatia amb els desafavorits. Per ell, el generós no era qui un cop a la setmana donava almoina al pobre, sinó aquell qui sabia posar-se en el lloc de l'altre i des d'aquesta proximitat ajudar-lo amb tot el que podia. El seu despatx d'advocat, que vaig visitar nombroses vegades, era sempre ple de persones que portaven marcades a la cara les penes de la vida. L'omplien tant treballadors acomiadats arbitràriament com immigrants que havien hagut de deixar la seva terra per poder donar un tros de pa a la seva gent, però també perso nes del país que, acusades d'haver comès algun delicte, no tenien recursos per pagar-se un advocat. Aquest era ell i el seu despatx n'era un reflex. El seu despatx és una institució a Girona. S'hi posarà al capdavant el seu fill Benet, brillant alumne i ara destacat advocat. Pots estar tranquil, estimat amic.
(*) Hernán Hormazábal Malarée és
catedràtic de dret penal de la UdG
