Als amics que l'han convidat a passar uns dies a Girona, els feia por contrariar-lo si li organitzaven una trobada amb massa gent i amb tot l'enrenou del protocol periodístic que sol ser del cas quan un escriptor de la seva envergadura visita la ciutat, així que només van demanar-li que assistís, dimecres, a una sessió del club de lectura de la Biblioteca de Salt i a una tertúlia informal, amb un cercle igualment reduït d'amics i lectors, a La Llibreteria de Girona. John Berger va accedir-hi, amb la condició que entremig no l'atabalés cap periodista i que, per preservar la intimitat de l'acte, no s'hi anunciés la seva presència per cap mitjà públic. La petició va ser respectada, per a la tranquil·litat del novel·lista, poeta, assagista i crític d'art anglès i dels mateixos periodistes, que per una vegada es van poder estalviar el mal tràngol d'exposar les seves minses qualitats davant d'un home intel·ligent.

John Berger, que al novembre complirà 82 anys, tot i que l'aire dels Alps francesos on viu com un camperol l'ha rejovenit fins a donar-li, paradoxalment, una corpulència es diria que irlandesa, s'ha guanyat el dret a no haver de dir res si així li plau, o a no dir-ho en tot cas a qui no vol, potser perquè el fastigueja ser enregistrat i no escoltat. Perquè la veritat és que en la trobada de La Llibreteria, que ben poc va tenir d'íntima, amb el més de mig centenar de persones congregades, John Berger no va donar cap mostra d'incomoditat davant la perspectiva d'haver de respondre a les preguntes dels assistents, ni tampoc va ser especialment lacònic en el seu discurs, subratllat, tot al contrari, per un repertori de gestos que en algun moment feien patir i tot per la seva salut, amb aquelles pauses llarguíssimes per meditar les respostes, durant les quals es fregava compulsivament les galtes, els ulls, el front, amb unes mans poderoses, enrogides per la intempèrie, tot emetent uns grunys i gemecs subterranis que només s'interrompien amb la troballa de l'expressió adequada, moment en què inesperadament, amb una energia insòlita, sortia d'aquell estat de concentració llançant amb fúria el tors i un dit acusador endavant com si es disposés a abraonar-se damunt d'un qualsevol dels atònits concurrents. De fet, durant uns minuts es va viure una certa tensió, no pas a causa de l'expansiva gesticulació de l'escriptor, sinó del silenci quasi hostil que es va estendre quan un dels assistents, recitant un poema de Mahmud Darwish, va interpel·lar Berger perquè es pronunciés contra «l'estat bastard d'Israel i els seus còmplices, els estats canalles d'Amèrica», en la seva «política criminal» contra Palestina.

L'escena, a la qual Berger va reaccionar advertint dels «perills d'haver de dir alguna cosa sobre tot» –tot i afegir que si fos nord-americà votaria per Obama–, però declarant la seva estima per la literatura palestina, en especial per l'obra de Ghassan Kanafani, abatut amb un cotxe bomba pels serveis secrets israelians el 1972, va posar en evidència fins a on estan disposats a arribar els amics de l'escriptor per fer-li més entretingut qualsevol compromís públic, perquè no només van acompanyar-lo fins a La Llibreteria la cineasta Isabel Coixet o la ballarina i coreògrafa de Mal Pelo, Maria Muñoz, que és de fet la responsable de l'estada de Berger a Girona arran del nou projecte en què estan treballant plegats, després de l'espectacle Testimoni de llops, sinó perquè fins i tot l'actor marroquí Abdel Aziz El Mountassir, que alguns potser recordaran com el paleta combatiu d'En construcción, de José Luis Guerín, va accedir a prolongar el seu paper per provocar juganerament el seu amic. Felip Ortega, tement que un excés de complicitat espatllés la tertúlia, la va reconduir cap a l'art i la literatura, i amb prou encert perquè aparegués el millor Berger, el que va recordar que l'editor dels seus primers textos, per a Tribune, va ser George Orwell, de qui va aprendre «la necessitat de saber amb exactitud què significa cada paraula, dins la frase i en relació amb la realitat que anomena»; el que va elogiar, com a forma de resistència, una «certa innocència en la mirada que permeti observar el món com si fos alhora la primera i l'última vegada», o el que va referir-se a les «qualitats tàctils de les paraules» i a la seva facultat de ser, doncs, mitjanceres per arribar a tocar l'altre.