Entre el 1992 i el 2008 la forma de construir infraestructures de transport terrestre pràcticament no ha variat. Els factors prioritaris a l'hora de dissenyar la via són el cost de l'obra (com més econòmic millor) i el tipus de trànsit que suportarà (tipus de vehicles i velocitat mitjana plantejada). Això fa que el territori sigui integrat al projecte simplement com un substrat per on circula la infraestructura. Per projectes com ara el TAV, d'uns requeriments molt rígids (pràcticament no admet canvis de rasant, ni de curvatura) és la mateixa infraestructura la que genera elements de respecte al territori. Atès que ha d'entrar i sortir de la regió, i dels punts on creua un riu, una muntanya, o un nucli, seguint gairebé una línia recta i quasi sense variar d'alçada, perquè l'obra no provoqui un impacte crític en el paisatge (per exemple un talús o terraplè de quilòmetres en una plana o una vall; o un desmunt o trinxera similar en una muntanya; cas que s'ha donat de forma clamorosa a la vall de la riera Cassinyola), aquesta està obligada a salvar l'orografia amb viaductes i túnels de gran longitud.

El mateix succeeix amb les carreteres que es desdoblen perquè rebin més quantitat de trànsit i a major velocitat; són els casos, de més antic a més actual, de la variant de l'N-II per Sant Daniel, l'eix transversal i l'A-26 entre Olot i Besalú, que inclouen allà on no hi ha més remei un gran pont, o un túnel, per mantenir les condicions de via ràpida; tan rectilinis com és possible i amb uns límits legals de pendents de les pujades i baixades a complir.

Malauradament allà on el territori no presenta obstacles, l'obra, seguint el criteri de costos econòmics i velocitats de disseny, travessa aplanant, asfaltant i poca cosa més. L'interès ecològic, paisatgístic o social de mantenir unit el territori a banda i banda de la infraestructura desapareix; simplement perquè l'obra no ho requereix. Aquests són els casos, de més vell a més nou, de l'autovia Girona-Banyoles, i els tot just inaugurats desdoblaments de l'A-2 entre Girona i Caldes de Malavella i de la C-31 entre Palafrugell i Palamós.

És lamentable que 16 anys després del primer desdoblament fet a les comarques gironines (Girona-Banyoles), les obres viàries que passen per les nostres planes segueixin el mateix patró de partir-les sense escrúpols, i que, col·lateralment, esdevinguin un atractiu per edificar als laterals polígons, zones comercials i urbanitzacions, allargant al llarg d'aquestes el continu edificat. I per tant, desvirtuant de manera accelerada el mosaic agrari i forestal entre zones poblades que històricament hem pogut gaudir; dit d'una altra manera, el buit ple de natura que transforma un desplaçament quotidià (o no) en un petit viatge per la nostra identitat. És lamentable que infraestructures tot just inaugurades (A-2 i C-31) destaquin per la seva nul·la integració de mesures de preservació de la connectivitat entre ecosistemes, i la comprensió del territori com quelcom més enllà de l'espai en el qual ens movem per anar i venir de treballar, per anar i venir de llocs de lleure, per transportar mercaderies, etc. Tants anys per salvar Castell, tants diners abocats a la seva protecció, i ara l'espai ja no té vincle de comunicació ecològica amb les Gavarres, per la frontera infranquejable que representa el desdoblament de la C-31.