Encara no refet de l'anunciada però no acceptada mort de l'amic Miquel Diumé, que rebo la notícia, també temuda, de la mort del Pare Tià. Per tant, escric aquestes ratlles amb una pena molt forta i amb llàgrimes als ulls.

De molt jove, quan en Tià va deixar el seu poble de Viladamat per venir a estudiar a Girona, em va fer de pare, de germà i d'amic gran. Ens ho va fer a tota una colla de vailets que volíem canviar el món i que el món, amb el temps, ens ha anat canviant a tots. A ell no. L'he conegut sempre igual: lluitador de causes perdudes, que de vegades no ho eren tant. Amb una vocació constant de deixar el món una mica millor de com el va trobar. Amb contradiccions, però amb uns principis que mai va abandonar.

En Tià, com a bon pare, sempre t'exigia més, molt més. Era molt crític amb tot el que feies. Però sempre vaig (vam) saber que ho feia perquè ens estimava i volia que no ens desviéssim del camí. Un camí ple d'aventures i amb moltes ganes de viure. Unes ganes que ell mai no va deixar de tenir i que ens va encomanar a nosaltres a viure la vida intensament.

Tià, sempre em quedarà el teu somriure murri empordanès, els sopars a Font-sabeu, el viatge «dels quarantins», els dissabtes al migdia a la 22, les passejades per l'estimada Girona... Això ningú ens ho podrà prendre.

Moltes gràcies i..., que vagi bé.