Per dir Pep a algú fa falta primer un cert grau de confiança i també que aquest algú es digui Josep. Si no es compleixen aquestes condicions, res de Pep. Quanta confiança fa falta? No se sap. Passa com amb aquest nou hàbit de fer dos petons a una persona de l'altre sexe. No sabem en quin moment es pot passar de l'encaixada de mà a besar-li (més o menys) les galtes, una decisió que sovint genera moviments equívocs, dubtes i de vegades la ridícula duplicitat d'encaixada i petons. Pensava jo en aquests dilemes intranscendents mentre escoltava les declaracions d'en Laporta sobre el nomenament d'en Pep (Pep!) com a nou entrenador. Que si en Pep és un pencaire, que si en Pep representa l'esperit del dream team, que si en Pep aquí i en Pep allà... Aquesta familiaritat (Frank, Ronnie, Johan, Pep...) amb què s'expressen els directius del Barça no és gens encertada, especialment ara que fa falta principalment exigència i professionalitat. Sembla, a més, com si pretenguessin la complicitat de tots plegats. En Pep, vénen a dir, és un dels nostres, és de la casa, ho hem de provar.

O sigui que, al lloro! Que no ens entabanin, culés, que hi ha molts entabanadors. Al final ens farien a tots responsables si la cosa no va bé. Menys camaraderia i més rigor. Fins al dia que no guanyi una lliga el nou entrenador es diu Guardiola. I l'endemà, també. Pep pels amics. De fet, fins i tot al lloro, si tingués cognom, no li hauríem de dir lloro.