Es diu que als anys setanta, quan els joves van deixar d'anar al cinema per omplir les discoteques, Hollywood va decidir inventar John Travolta. L'estratègia era molt simple: es tractava de posar la discoteca a la pantalla i aconseguir que tots els que havien desertat trobessin els herois de la seva disco projectats en una pantalla. Avui, les coses són més complicades. Seguint la mateixa premissa podríem dir que, com que els joves han deixat la pantalla gran per la pantalla de l'ordinador, la solució és posar l'ordinador en el cinema i canviar les coses. Els intents en aquesta direcció han estat múltiples. Quan els videojocs eren una remota amenaça, Disney va decidir convertir una ficció en un videojoc i intentar prendre el relleu a l'amenaça que suposava el poder de Lucas Films.

El resultat va ser un experiment anomenat Tron, en el quan Jeff Bridges i altres decidien penetrar en un món en dues dimensions, format per superfícies quadriculades que, actualment, amb la perspectiva dels anys, s'acosta més a una pintura de Mondrian que a qualsevol dels videojocs actuals. Més endavant varen decidir transformar Lara Croft en una heroïna de carn i ossos, i donar-li l'aspecte d'Angelina Jolie. Els dos capítols de la sèrie de Lara Croft varen ser un fracàs, i l'heroïna informàtica va continuar fent de les seves. Això mateix va passar amb Doom, i fins i tot amb la versió fílmica de Mario Bross i Final Fantasy. La raó del fracàs és curiosa.

Els adeptes a qualsevol d'aquests videojocs estaven tan acostumats a poder decidir sobre el destí dels seus herois mitjançant la interactivitat, que es van sentir impotents davant d'unes ficcions que els ho donaven tot fet i no els deixaven actuar.

Curiosament, però, els videojocs varen necessitar del cinema per crear els seus mons, fins al punt que han acabat incorporant universos que tenien poc a veure amb la seva lògica, com és el cas de l'univers creat per Brian de Palma a Scarface, que ha acabat generant un videojoc violent sobre el món de la màfia a Miami.

La batalla per portar els ordinadors a la pantalla gran és una batalla perduda, perquè una de les grans mutacions del nostre present és configurar la petita pantalla com una pantalla polivalent. És la mateixa pantalla, la que els adults utilitzen en el món laboral i la que utilitzen els adolescents per jugar a videojocs o per baixar-se pel·lícules.

La uniformització de pantalles acabarà provocant que entre el món de l'oci i el món laboral no hi hagi barreres, ja que en el fons l'actitud acabarà sent sempre la mateixa, la de sentir-nos dependents d'una pròtesi que es diu pantalla. L'única manera d'anar més enllà és l'excepcionalitat i l'espectacularitat.

En el món actual, les úniques formes culturals que ens poden fer sortir de casa i deixar les pantalles tenen a veure amb el que podríem anomenar cultura de l'esdeveniment. Mentre bona part de les pel·lícules i sèries de televisió formen part de la nostra quotidianitat i per tant poden ser consumides en l'àmbit domèstic, unes quantes poden gaudir del privilegi de l'esdeveniment. El darrer exemple és Indiana Jones.

L'heroi feia anys que estava enterrat i formava part de l'inconscient d'una generació que fa anys que ha deixat l'adolescència. Ara, ha decidit tornar a la pantalla, però no ho ha fet com un producte qualsevol, sinó com a esdeveniment. Indiana Jones ha passat per Canes abans d'arribar a les pantalles amb la missió de salvar la temporada. L'operació ha servit per convertir Indiana Jones en la pel·lícula que tothom vol veure, en l'única obra que sobreviu dins d'un panorama veritablement ensopit.

L'esdeveniment crea concentracions de mercat, però també discursos unificadors.