| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dissabte, 24 de maig de 2008 > Canes, per acabar, és foll
Un film boig sobre Andreotti i una bogeria de Kaufman tanquen el festivalIMMA MERINO. Canes Paolo Sorrentino, estrany cineasta italià que el festival de Canes ha adoptat com un dels seus descobriments, va presentar ahir a concurs un film esbojarrat i implacable, sobre la figura política de Giulio Andreotti, jutjat per la seva suposada col·laboració amb la màfia. En la recta final del festival, Charlie Kaufman va dur la seva opera prima com a director. Original com sempre, el guionista de Olvídate de mí es perd, però, en el laberint que crea a Synecdoche, New York, també a competició. Philip Seymour Hoffman, protagonista absolut de Synecdoche, New York, s'ha retrobat amb l'esplèndida Catherine Keener, la seva companya a Capote, en la primera pel·lícula com a director de Charlie Kaufman, l'original guionista de Cómo ser John Malkovich i Olvídate de mí. Malauradament, i la pel·lícula es ressent de la seva absència un cop hi ha aparegut, Keener desapareix al cap de mitja hora, just quan el seu personatge abandona el director de teatre que interpreta Philip Seymour Hoffman. Fins aleshores Synecdoche, New York funcionava més o menys com una comèdia intel·ligent hereva del millor i hipocondríac Woody Allen. A partir de la separació, o de la primera vegada que trenquen el cor al protagonista masculí, aquest decidirà reconvertir la seva pròpia experiència en la matèria dramàtica dels seus muntatges teatrals. És el pretext pel qual Charlie Kaufman construeix un laberint on es barregen sense distingir-se la hipotètica realitat i la seva transfiguració imaginària relativa a la construcció d'una ficció teatral. Un joc de miralls que no sempre és a l'altura de l'enginy que el director debutant ha demostrat amb anterioritat i a bastament com a guionista. No només és possible que els espectadors es perdin en el laberint sense disfrutar-hi, sinó que fa la impressió que Kaufman s'hi ha perdut o que almenys no hi ha trobat part del seu talent. Vuit vegades president del Consell de Ministres, des de 1972 fins a 1992, i abans ministre en 25 ocasions a Itàlia. Anomenat l'Inoxidable, l'Esfinx, el Moloch, l'Home de les Tenebres, el Papa Negre, l'Eternitat, entre altres motius, el líder democratacristià Giulio Andreotti és una figura clau, escàpola i per molts perversa de la política italiana de la segona meitat del segle XX. Aldo Moro, durant el seu captiveri, va escriure comentaris terribles sobre Andreotti, que va impedir el cogovernament amb el Partit Comunista Italià i també les negociacions per alliberar el polític finalment assassinat per les Brigades Roges. L'any 1995 va començar a Palerm el judici contra Andreotti, acusat de complicitat amb la màfia. Es va concloure que havia tingut relació amb la màfia, però va anul·lar-se la sentència perquè els fets eren anteriors a 1980 i ja havien prescrit. Sobre aquest personatge, l'italià Paolo Sorrentino ha construït Il divo, una pel·lícula que a la vegada és una exploració en les clavegueres d'Itàlia i així, en la corrupció perseverant d'un país de la qual també parla Gomorra , l'altra pel·lícula italiana presentada a concurs. Amb humor, però sense contemplacions, Sorrentino prova una altra manera de fer cinema polític. No sempre troba el to, però hi ha moments impagables en aquest retrat d'un personatge que, interpretat pel gran Toni Servillo, és caracteritzat com si fos una rèplica de Nosferatu: Sempre conspirant, Andreotti (que ara té 89 anys) no dormia i, pels seus nombrosos enemics, és un polític que ha sobreviscut xuclant la sang als altres. |
 | |||
|