Steven Soderbergh ha presentat a Canes una visió d'Ernesto Che Guevara que, mitjançant la interpretació d'un omnipresent Benicio del Toro, mostra el mític guerriller com un heroi sense fissures. Amb participació de Tele 5 a la producció i la presència fugaç de diversos actors catalans, com ara Eduard Fernández i David Selvas, i espanyols, Che s'estrenarà comercialment en dues parts, però a Canes van projectar-se seguides, en total, més de quatre hores del metratge total. La primera part reconstrueix el periple de la guerrilla cubana a Sierra Maestra fins arribar a la victòria a Santa Clara prèvia a l'entrada a L'Havana. La segona part podria definir-se com la del fracàs: a Bolívia els camperols no van secundar la guerrilla revolucionària i fins i tot van afavorir el setge de l'exèrcit. Soderbergh reconstrueix les accions guerrilleres del Che sense arribar a construir-lo com un personatge, de manera que pot fer la impressió d'una llarga aproximació superficial. O potser és un reconeixement al fet que no pot traspassar-se el mite?

Amb La frontera de l'alba, la dolorosa bellesa del cinema de Philippe Garrel va fer-se ahir present per primer cop a la secció oficial del festival de Canes. Ha calgut que la Mostra de Venècia reconegués amb un gran premi l'esplèndida Les amants réguliers, film sobre el maig 68, perquè Garrel hi fos acollit. A La frontera de l'alba, protagonitzada per Louis Garrel, fill del cineasta, modernitza una nouvelle de Théophile Gautier (Spirite) per crear imatges belles i justes en blanc i negre a propòsit d'una dona que, després de suïcidar-se, revé com un fantasma que el seu últim amant veu reflectit en un mirall. Ella és actriu i ell és un fotògraf, de manera que el cineasta es projecta en aquest personatge que retrata una dona: al capdavall, el cinema de Garrel és un retrat de les seves actrius, en aquest cas de les joves Laura Smet i Clémentine Poidatz. Al final de La frontera de l'alba hi va haver divisió d'opinions perquè, si bé n'hi ha molts que no suporten Garrel, d'altres estimem apassionadament el seu cine, que és d'algú que viu per l'art que l'ha salvat del suïcidi, que tempta tants dels seus personatges.

Mentre mil persones eren a punt d'entrar a la sala Debussy per assistir a la lliçó de cinema de Quentin Tarantino, Atom Egoyan va protagonitzar una tranquil·la roda de premsa després de la projecció matinal d'Adoration. En tot cas, el director canadenc d'origen armeni ha dut a Canes una potent i complexa pel·lícula amb la qual renova alguna de les seves constants temàtiques: el pes del passat i la dificultat per saber-ne la veritat, la recerca de la identitat, l'assumpció del dolor i l'omnipresència de les imatges, de manera que hi reflexiona sobre com les noves tecnologies afavoreixen la creació i difusió de realitats i de mentides.