Vull dir, que si truco a un lloc dient que fa temps vaig donar avís que s'havia d'arreglar una cosa, per exemple, que havien arreglat malament, em contesten donant allargues que ja passaran i això em costa més trucades fins que passen, totes elles amb educació, això sí.

Em pregunto per què la mateixa reclamació, feta amb la mateixa educació, però amb llenguatge menys femení, és més efectiva. Potser perquè el llenguatge masculí és més directe? Potser perquè les dones utilitzem més rectificacions que debiliten o desacrediten («si no li importa…», «sé que pot semblar absurd», «però crec…»).

O… potser només és degut a la casualitat de la incapacitat de l'altre, independentment del llenguatge utilitzat?

No ho sé, però sigui el que sigui no m'agrada com a solució haver de masculinitzar el meu llenguatge. Com diu una companya meva, la M. Rosa, quina llàstima haver de masculinitzar el llenguatge femení! Si de cas hauríem d'anar a feminitzar una mica el llenguatge masculí per poder establir la igualtat al sistema social vigent.

Si observem el Diccionari de la Llengua Catalana: «Femení. Propi de la dona. Tendresa femenina; Masculí. Relatiu o pertanyent a mascle. Vigor masculí. Veu masculina». Jo crec personalment que una dona també pot tenir vigor, i que un home igualment pot tenir tendresa.